La tristesa de seguir el futbol sempre per una pantalla
BarcelonaEnyoro anar a l’estadi amb el pare. Van ser els pares els que van portar-me per primer cop al futbol, quan era petit. I esperava tancar el cercle acompanyant-lo ara a ell. Enyoro sortir de la Nova Creu Alta després d’una nova derrota, quan arriba el fred i surts callat, pensant en les ocasions perdudes, buscant el cotxe, aparcat segurament en un lloc ple de fang. Enyoro els rituals. Les llaminadures, el mateix crit del soci de sempre quan la pilota s’acosta al porter rival, fer pinya amb els amics. Anar al futbol amb la meva gent. La bufanda, l’olor dels entrepans calents en molts camps. L’abraçada després d’un gol.
A vegades sembla que ens hem de justificar per voler tornar a un camp. Com si calgués demanar permís, com si defensar que s’obrin els recintes esportius volgués dir estar en contra de la reobertura dels teatres o els restaurants. Com si no fos ben normal estimar-ho tot, tant la bona taula com la cultura i l’esport. Com enyoro pujar les escales camí de la meva cadira, passar vergonya amb l’amic que sempre crida en veu alta, veure com creixen els fills dels amics, amb la mateixa passió que el pare.
El futbol, sense espectadors, té vida. Ja fa anys que s’ha convertit en un espectacle televisiu. Com si fos un anunci del que vindrà, d’un futur amb estadis virtuals, de partits de lliga a l’estranger, d’un esport on serà més important qui et mira per una pantalla que qui arriba a peu a l’estadi. Però milions de persones segueixen somiant visitar un dia l'estadi del Barça. El futbol, per una pantalla, sempre és una mica més trist. Especialment per a aquells que han crescut a les graderies.
La pandèmia està trencant tradicions familiars, costums. Les famílies que el diumenge al matí fan cua sortint de l’Olímpic de Badalona després d’un altre diumenge de bàsquet, la gentada en un derbi osonenc d’hoquei, l’ambient festiu quan l’Atlètic Terrassa juga un partit a la seva Bombonera de Can Salas. Quan defensem que l’esport sense gent és ben poca cosa és perquè sabem que la pandèmia està robant vivències que ens expliquen com a persones. Està trencant tradicions familiars, està allunyant pares i fills. Ens segueix reduint a viure davant d’una pantalla. Però jo, el que vull, és que el dia que el Sabadell guanyi de nou, que prou ens consta, pugui veure al costat com els ulls del meu pare tornen a ser els de sempre, els de quan jo era un nen i ell em semblava un gegant.
