El futbol també existeix a Lleida

Barcelona / LleidaLa història va arrencar el 9 de juny del 2012. Per casualitat. De manera dolorosa, com acostumen a néixer la majoria d’aquestes històries. Al ZEM Jaume Tubau de Sant Cugat, el conjunt local va golejar 5 a 0 el Turó de la Peira. Era el partit d’anada de la promoció d’ascens a Primera Catalana. A la banqueta visitant hi havia un jove entrenador de 28 anys, Gerard Albadalejo. I a les graderies de l’estadi, Jordi Esteve, director esportiu del Lleida. Hi era per casualitat. O pel destí, diran alguns. S’havia desplaçat a Barcelona per veure un partit, i havent arribat amb temps a la capital catalana, va decidir veure futbol. Què hi havia de menú? Un Sant Cugat - Turó de la Peria de Segona Catalana. Dit i fet.

Amb el 5 a 0 s’hauria acabat la història si l’endemà Esteve no hagués llegit que aquell noi que s’asseia a la banqueta del conjunt de Nou Barris assegurava que remuntarien contra els vallesans. El director esportiu del Lleida, picat per la curiositat, va decidir viatjar a Barcelona el cap de setmana següent per comprovar si darrere aquelles paraules hi havia determinació o una profunda insensatesa. El partit va acabar 5 a 1 i el Turó de la Peira va fregar el miracle.

Sis temporades després d’aquella doble golejada, Gerard Albadalejo és l’entrenador del Lleida Esportiu, el tècnic que va portar un equip de Segona B a eliminar la Reial Societat guanyant 2 a 3 a Anoeta -remuntant un 2 a 0-, i que jugarà demà contra l’Atlètic de Madrid els vuitens de la Copa.

“El vaig voler conèixer. Era ambiciós. Amb les idees molt clares: volia ser entrenador professional”, recorda el director esportiu del Lleida, que, aquell estiu del 2012, li va plantejar a Albadalejo iniciar un nou projecte a la Terra Ferma integrant-se a l’ staff del llavors entrenador Toni Seligrat. Aquest estiu, després d’haver passat també per la banqueta del filial, i amb només 33 anys, Albadalejo va assumir el repte d’entrenar el primer equip. “Hem dedicat molts esforços a formar-lo. I a l’estiu vam creure que era el seu moment. Sap com volem jugar i coneix les ambicions internes del club”, diu Esteve.

Un pas endavant

La temporada no ha arrencat de la millor manera. A la Lliga, l’equip està a mitja taula, tot i que el seu president, Albert Esteve, té clar que és una competició on “tothom fa pocs punts” i les castanyes es trauran del foc en els últims vuit partits. De fet, el Lleida Esportiu -que va agafar el relleu de l’extinta Unió Esportiva- s’ha classificat tres vegades per al play-off a Segona A en els 7 anys de vida que té l’entitat, i dues en l’última jornada. “Un penal ens va privar de Segona A”, recorda l’actual tècnic.

Segona B és una categoria molt complicada, on els clubs lluiten per no perdre diners i ho fan amb plantilles que canvien de cap a peus cada estiu. “Cada any hi ha molta rotació, 10 o 12 canvis per a un equip que tingui aspiracions. Si ho fas bé, ve un club de Segona A i s’endú dos o tres futbolistes. Només ho podem evitar d’una manera: arribant al futbol professional”, explica Esteve.

L’altre gran problema, la poca afluència de públic. En el partit posterior a l’èxit d’Anoeta amb prou feines hi havia 500 persones al Camp d’Esports. “Érem menys dels que havíem de ser”, lameta Albadalejo. “És la realitat de Segona B i, a més, a Lleida fa molt fred”, explica el davanter Marc Nierga. Per al president no és cap novertat, és un fet que s’arrossega des de fa molts anys, especialment entre “novembre i febrer”, quan les condicions “climatològiques són molt dures”. El president no dona la batalla per perduda, ja que veu que les “noves generacions” se senten “identificades” amb el club, i s’aferra a l’exemple del Regne Unit: “A Anglaterra no cal jugar a la Premier per omplir estadis”. De moment, però, no se n’han sortit. “A Lleida, i suposo que a molts més llocs, la gent s’apunta al cavall guanyador. Des del club no es fa gran cosa per anar a buscar públic, s’espera que sigui el públic qui per iniciativa pròpia vagi al club. I això no passa”, lamenta un dels socis que va ser al Camp d’Esports contra l’Elx, el docent i escriptor Ferran Montardit.

Segona B és un peix que es mossega la cua. Els canvis a la plantilla fan que la gent no tingui referents per identificar-se i això fa que no hi hagi públic. En el cas del Lleida històricament s’aposta per jugadors joves, d’entre 23 i 30 anys, perquè són els futbolistes que “tenen ganes de saltar al futbol professional”, resumeix Albadalejo. La plantilla d’enguany n’és un clar exemple: cap jugador sobrepassa els 30 anys, i així ningú supera els 34 anys del tècnic.

La glòria per al més jove

Un dels futbolistes que busca convertir-se en referent és Bojan Radulovic, l’autor del 2-3 contra la Reial Societat. Als seus 17 anys, aquest fill de l’exjugador del Lleida i actualment tècnic del Mequinensa, Raduslav Radulovic, és el màxim exponent del planter lleidatà. Va saltar a la gespa d’Anoeta i va resoldre a la primera ocasió que va tenir, com li havia demanat l’entrenador. Al club intenten que a aquest juvenil que va traient el nas al primer equip no li pugin els fums al cap. “El tenim controlat”, assegura Nierga. També el seu pare el va avisar l’endemà d’erigir-se en heroi. “Va ser increïble, però no és una cosa de la qual podràs viure”, el va advertir: saltar al futbol professional no és fàcil. “Fa coses normals d’un nen de 17 anys, més pendent de jugar a la Play amb els amics durant la tarda que d’altres coses”, diu d’ell Albadalejo.

El gol de Radulovic a Anoeta permetrà que el Camp d’Esports s’ompli de gom a gom contra l’Atlètic de Madrid. Un partit que anirà molt bé a la delicada tresoreria del club: en un dia es recaptarà el mateix que “en tot un play-off ”, vaticina el president. Per a Albadalejo serà un pas més en el seu camí per intentar fer el salt al futbol d’elit. És conscient, però, que si els resultats no arriben ja a la Lliga, el seu futur perilla, i servirà de ben poc l’experiència a la Copa, on va fer famosa la seva manera de motivar els jugadors: plantejant no una eliminatòria a 180 minuts, sinó 4 partits de 45 minuts. El tècnic volia objectius assequibles contra un conjunt superior i li va sortir bé: van guanyar l’últim dels 4 partits contra la Reial marcant 3 gols que li van permetre la gesta.

Ara el premi serà l’Altètic de Simeone, un tècnic que, segons Albadalejo, transmet com ningú. “Si l’escoltes pots dir «No sé que està dient, però el que em demana ho faré»”. Contra els matalassers, però, la festa serà a les graderies i no a la gespa, ja que el tècnic del Lleida té clar que festa vol dir “anar a competir al màxim”. Per tant, no jugaran tots. Això sí, hi haurà temps per a petites concessions. Nierga podrà demanar la samarreta a Koke, amb qui va compartir selecció a la sub-16 i sub-17 espanyola.

L’eliminatòria de vuitens contra l’Atlètic de Madrid serà una bona manera de començar el 2018 i deixar enrere un 2017 difícil: el club va perdre prematurament dos emblemes com Antoni Palau i Emili Vicente. El segon va ser tècnic del club, predecessor d’Albadalejo. “Parlava molt amb l’Emili, em va ensenyar a treballar molt perquè ell entenia la vida així”, diu l’actual entrenador. Al Lleida, més enllà d’alegries fugaces a la Copa, només li queda treballar -i una mica més d’encert si els penals es repeteixen- per sortir per fi del pou de Segona B, on el fred i la boira són més cruels que a Segona.