El futbol és anglès

L’any del Brexit el futbol britànic ha conquerit Europa. Quatre finalistes per al pòquer de places de les finals de la Champions i de l’Europa League. Quatre clubs anglesos, que per classe social segurament van votar Brexit fa un any, viatgen al cor de l’Europa futbolística per guanyar el prestigi futbolístic mundial que se’ls resisteix localment. Que curiós que és el futbol. Pot ser capritxós, cruel, màgic, èpic, magnètic, emocionant, vibrant però sobretot inexplicable en tan sols 90 minuts. Ningú hauria dit que el Liverpool i el Tottenham serien els rivals de la final de Madrid. El 4-0 d’Anfield, que quedarà gravat per sempre més en la memòria dels culers, es pagava a 38 € per cada euro apostat a les cases d’apostes, tan britàniques com el futbol. L’estadística, ciència assertiva i base matemàtica de l’economia, no ho va veure venir. Tampoc l’endemà a Amsterdam s’esperava remuntada, i encara menys a la mitja part. El hat trick de Lucas Moura es pagava a 121 lliures per lliura apostada. No cal dir res més. Dubto que ningú n’hi apostés ni una de sola. Això sí, tan sols uns minuts després de xiular el final apareixen els gurus, que l’esport rei en té molts i a tot arreu. A les grades dels estadis, als platós televisius, als bars fent el cafè matinal, fins i tot a les redaccions dels diaris. La Premier reparteix entre els seus clubs 2.456.008.346 lliures (sí, 2 bilions). El millor futbol es fonamenta en la riquesa. Tenen capacitat per comprar quasi tots els millors jugadors del món. L’estiu passat van invertir 1.256.600.000 lliures en fitxatges. Però també és el millor per sentiment i tradició. Grades sempre plenes. Aficions que viatgen massivament a camp rival cada cap de setmana. Preus del futbol més que assumibles per a la classe treballadora. Tot, sense diaris esportius. La Premier és la competició per excel·lència a tot el planeta cada cap de setmana, amb el beneplàcit de dos oasis que es diuen Barça i Madrid. Van ser els primers a veure la rendibilitat que podia tenir per al futbol expandir-lo a les seves excolònies i als països asiàtics mancats de tradició i grans esdeveniments esportius. Qui pica primer, pica dos cops. El diner crida el diner, això és un paradigma en qualsevol mercat però més en l’esportiu. La contradicció comença quan penses que per als hooligans, centrats totalment en el que passa a l’illa, Europa mai ha tingut gens d’interès. Però aquest any això ha canviat. El City de Guardiola ha col·lapsat totes les competicions locals i els altres equips han hagut de buscar les gestes al continent. Segurament encara no practiquen el millor futbol, però ja han copat els millors entrenadors i jugadors. La resta és qüestió de temps. Tenen la història, el sentiment, els diners i el coneixement. Això fa pinta que serà cada cop més habitual. El futbol anglès és el futbol.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF