Un forat de 35 metres de diàmetre i el cap alçat

Periodista i entrenadoraL’àrea. Era impossible no anar mirant a l’àrea. Era una mirada llarga i profunda, amb el punt de penal sempre a l’horitzó. Tant és on fos la pilota, al carril central o a les bandes, a camp propi o a tres quarts de camp contrari, que l’àrea sempre estava ocupada o en disposició d’estar-ho. Suècia va obligar-me a fixar els ulls en el rectangle pròxim al porter coreà Jo Hyeonwoo durant tot el seu partit, perquè en tot moment podia haver-hi una pilota penjada. I perillosa. El del conjunt nòrdic va ser un exercici d’atac directe tan interessant com ho era l’esforç de l’equip asiàtic de defensar el que més incòmode el fa sentir.

La imatge aèria del partit era ben curiosa: no hi havia cap jugador suec en zones intermèdies i s’apreciava un immens forat circular entre els defenses i els atacants. Literalment. Per moments, Suècia semblaven dues estructures: els llançadors i els rematadors. El replegament baix dels asiàtics, ordenats a camp propi en un 4-5-1 rigorós, va convidar l’equip d’Andersson Janne a portar més la iniciativa del que estan acostumats a fer, i la seva manera d’interpretar aquesta batuta obligada va ser ben senzilla: passades segures pel perímetre de l’estructura coreana, alguna arrencada potent per creuar el mig del camp i avançar metres i, des d’allà, una cadena de pilotes penjades al cap dels atacants. L’espai d’acció dels davanters Berg i Toivonen es concentrava a la frontal, on els centrals coreans patien per dominar les disputes aèries. I com que cada segona acció tornava a ser sueca, i Corea ni tan sols podia contraatacar, es reiniciava el bucle infinit.

Era qüestió de temps que Suècia acabés tombant la resistència. Perquè sí, encara que l’estratègia semblés precipitada i bàsica, funcionava des de la calma. Des de la bona selecció de la pilota que es penjava a l’àrea. Rondant el cercle central, Granqvist i Jansson (centrals) i un dels pivots asseguraven l’inici del joc, mirant de desgastar Corea del Sud, que anava basculant a banda i banda. Els laterals se situaven una mica més enllà de la línia divisòria, garantint una opció exterior de seguretat que fes possible aquest anar i tornar. Ells també van penjar pilotes, conscients que les centrades diagonals són difícils de defensar. La resta de peces s’aglutinaven a prop de la frontal de l’àrea, orientant el cos a banda i banda en funció d’on els pogués arribar l’ocasió. De tant en tant, algun dels migcampistes baixava a rebre la pilota i provava d’avançar metres en conducció per desfer l’entramat coreà. Però també des d’aquests espais interiors es buscava un cap a qui enviar-li la pilota.

Després de més de 20 centrades, 32 refusos i 9 remats des de dins l’àrea, Suècia va acabar trobant finalment el seu gol. Va ser de penal, però un penal provocat, precisament, per aquest valor del joc directe. Una centrada des de l’esquerra, quatre opcions de remat, dos jugadors atents a la caiguda i una marxa de més per caçar cada pilota solta. Retenir el triomf va reclamar a l’equip europeu la mateixa convicció que, a la repesca, li havia fet derrotar Itàlia.