El fitxatge que pot matar el Barça
Sovint els futbolers tenim la merescuda fama de bàrbars per la forma com tractem àrbitres, rivals i, sobretot, els jugadors odiats del nostre equip. Però no és ben bé així. Després d’haver presenciat tantíssimes caigudes a l’infern, hem après a mirar amb compassió els fitxatges que arriben, agafen la samarreta i ens prometen felicitat eterna.
Els nouvinguts ens desperten compassió, sí, almenys al principi. Ens recorden que els futbolers tenim cor perquè allà, de bracet amb el president i amb l'horripilant nova samarreta de cada any, miren a càmera i somriuen, i ¿per què no haurien de somriure, si són joves i forts, i senten l’eternitat al seu davant? No saben encara, pobrets, que no hi ha res al món que pesi més que la samarreta del Barça, que potser no són prou bons, que són, a la fi, mortals.
Però aquest any en especial hi ha un parell o tres de noms que seran mereixedors de tota l’empatia i escalf que pugui quedar als nostres cors rovellats. Parlem dels fitxatges estrella de l’estiu: el davanter (Déu vulgui que sigui un extrem que vingui a cobrir la vacant de Dembélé), el volant amb criteri que sàpiga donar una passada al forat i potser el central amb aspecte de crac mundial. Tots tres mereixen tota l’atenció, estima i cures que el nostre poble els pugui donar. Tots tres poden ser l’home que va matar el Barça.
Després d’una dècada d’autoodi, nefasta gestió i abundants desastres, la venda d’una part dels drets televisius ens permetrà tornar a fitxar estrelles. Arribaran a un club amb una situació financera precària i amb la pressió de saber que allò seu no pot sortir malament. Si fracassen, se’ns mor el club. I ja no serà aquell Hagi de “quina llàstima que no va triomfar”, sinó que seria “el maleït Hagi ens va rematar, el club es va morir, sort que hi havia el Sant Andreu”.
Així que convé molt recordar quins han sigut els trets comuns dels grans fracassos del Barça. A pams: ¿sembla el gran crac un tio amb tendència a la malenconia? No el fitxeu! Coutinho, André Gomes i Riquelme sabran per què. ¿És algú que es va criar al Barça i que amb el retorn donava per liquidada la seva vida al primer nivell? Prohibit! Allà estan les exemplars històries de Gerard López i Cesc. ¿És rapidíssim però no sap tornar una paret? Mai de la vida: Overmars i Dembélé. ¿És un davanter sense regat o un davanter que no està acostumat a viure sense espais? Mai! Griezmann, Ibrahimovic. ¿No té uns mínims de qualitat per sostenir un rondo? Lluny de casa: recordem Saviola o Paulinho. ¿O el mal és que potser li agrada massa la nit? Vade retro: ja hem patit Arthur, i de Ronaldinhos n’hi ha massa pocs.
La qüestió, com veieu, és complicada. Però d’aquí poc el veurem, amb la samarreta, el somriure, el president, els flaixos. Mireu-lo bé als ulls i pregueu per la seva sort.
