TOT COSTA

El final de la negació

Ens havíem passat la setmana fent esforços -que s’han revelat ridículs- per trobar arguments que ens permetessin desmentir la realitat. Però el Bayern és gairebé tan superior com va reflectir el marcador. I, com els passa a alguns pacients, el Barça està malalt des de fa temps però encara està en fase de negació, fins al punt que dijous encara vam haver de sentir Vidal proclamant que són el millor equip. Una diferència evident entre els dos equips és que, del Bayern que va guanyar el triplet el 2013, en sobreviuen poques cares i n’han sortit patums com Lahm, Schweinsteiger, Ribéry o Robben per rejovenir l’equip; del Barça del triplet del 2015, n’han sortit Xavi, Iniesta, Alves o Neymar -tots per voluntat pròpia- però s’hi mantenen la majoria de pesos pesants amb estatus d’intocables, i els indicis de reconstrucció són nuls.

Segurament, un sector del barcelonisme intentarà explicar la diferència entre la progressió dels bavaresos i la dels catalans pel poc èxit de reforços que semblaven de primer nivell com Coutinho, Dembélé, De Jong o Griezmann. Però, com diagnosticava Mascherano ahir a l’ARA, els fitxatges encaixaven abans i ara no perquè s’integraven en un ecosistema que tenia sentit, format per gent de la casa que entenien on jugaven. La primera temporada en blanc en dotze anys queda com un mal menor en comparació amb la imatge més vergonyosa de la història de l’entitat, però és un càstig previsible: ja estàvem avisats pel futbol i pel desastre en què s’ha instal·lat l’entitat des de fa molt de temps. Amb la incapacitat dels qui la gestionen i amb la connivència d’una massa social anestesiada.

Imagino que la primera conseqüència de la tragèdia d’ahir serà la destitució de Setién, que potser s’hauria produït de tota manera. Però ja no n’hi ha prou, ni tampoc seran suficients més simulacres d’autocrítica al vestidor. Piqué ja va posar el seu lloc a la plantilla a disposició del club, però la defunció de Lisboa no pot tenir cap altre desenllaç que la dimissió d’una directiva que fa temps que porta l’entitat de ridícul en humiliació.

París, Torí, Roma o Liverpool ens van posar davant d’un mirall on no ens vam mirar amb prou atenció, i que ahir es va trencar del tot. S’imposa una refundació que no serà curta, ni agradable, i encara menys en ple impacte econòmic del coronavirus. Si s’endú la caterva de mariatxis que s’han dedicat a defensar un present que ja no existeix i una gestió frenopàtica, i a negar la necrosi, encara hi guanyarem alguna cosa.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF