LLIGA
Esports 03/10/2011

Tot és falsejat, menys la intenció de joc

Natalia Arroyo
3 min

Definitivament, intentar encabir el joc del Barça en un sistema de joc és impossible. Fins i tot té un punt absurd, perquè és tanta la mobilitat dels blaugranes, és tanta la llibertat que tenen tots els futbolistes per ocupar cadascuna de les zones del camp, que una afirmació queda desmentida en una mateixa jugada perquè durant el joc tot va mutant, transformant-se. Va ser el Barça un 3-4-3? Sí i no. Va ser un 2-3-3-2 com a Borisov? També i tampoc. Va acabar jugant amb el 4-3-3 habitual? Sí, però amb matisos. Què va ser, doncs?

L'equip de Guardiola va ser un bloc flexible i camaleònic. Com diu el tècnic de Santpedor, l'equip comença jugant d'una manera i acaba jugant d'una altra, perquè així ho reclama el joc. El Barça s'adapta al rival, s'adapta al partit. S'adapta a les lesions. La d'Abidal i la manera com li va exigir l'Sporting en la segona meitat van forçar l'entrenador a reformular la proposta inicial i canviar el sistema de joc en diverses ocasions.

Una jugada, diversos sistemes

Però el Barça no va canviar de sistema només per sobreviure al matx. També ho va fer perquè, en l'obsessió de trobar noves fórmules per atacar davant d'equips espessos com el de Preciado, els blaugranes exageren el moviment, el joc de posició, per aparèixer i desaparèixer allà on no se'ls espera. És l'única manera.

Així, durant l'inici de la jugada, el Barça se situava en un aparent 3-4-3, però si la sortida de pilota es complicava i això reclamava en Xavi un moviment d'aproximació per ajudar Busquets a oferir línies de passada als tres defenses, el dibuix es veia alterat.

Superada la primera pressió de l'Sporting, un dels laterals, Abidal o Alves, s'incorporava al mig del camp per crear superioritats. Messi, acompanyat ahir per Pedro per dins, baixava una línia per combinar amb Thiago (que, durant molts moments, va semblar una barreja entre interior i lateral esquerre), de manera que a dalt, sols i oberts, s'esperaven Adriano i Villa. El 3-4-3 ja no s'identificava enlloc i l'equip tenia una aparença més aviat de 2-3-3-2.

Si la jugada s'allargava, de tant toc i toc, el Barça finalitzava les jugades amb una estranya disposició dels seus jugadors, amb més de cinc o sis davanters, els quatre de sortida (Adriano, Villa, Messi i Pedro) i els dos interiors (Thiago i Xavi) que arribaven des de la segona fila.

Caos i convicció d'anar a l'atac

Aquesta mutació va venir donada per la circulació de la pilota, per la voluntat del Barça d'avançar, de progressar, de fer gols. Això, ahir, era l'únic fàcilment identificable en el Barça: la intenció d'anar sempre endavant. La resta, posicions, sistemes de joc, era un engany subtil, un miratge. Ni tan sols al final, quan el Barça va fer del Barça de sempre, amb Messi fent de fals 9 , dos extrems interpretant el 4-3-3 habitual amb Xavi, Thiago i Busquets al mig, va deixar el Barça de moure's de manera permanent i lliure.

Aquest any, això serà sempre així. Un caos. Jugui qui jugui, ningú jugarà allà on, se suposa, que ha de jugar, però tothom jugarà on s'espera que jugui. En perfecte equilibri. Perquè l'essència del Barça, adopti la forma tàctica que adopti, més falsa o més sincera, més enrevessada o més plana, és que totes les peces vagin sempre a l'atac i sempre encaixin.

stats