22/10/2022

Extrems i cabres boges

2 min
Xavi Hernández no ho va acabar de veure clar contra el Celta.

És sabut que el dia del repartiment de la salut mental, els extrems no en van sortir ben parats. Es pot saltar de Stoichkov a Ronaldinho, visitar Neymar i entretenir-se amb Dembélé per comprovar que els atacants de banda es prenen seriosament això del desequilibri. Probablement, només els porters arrosseguen tares equiparables. 

Ho deu saber Xavi, el sis per excel·lència, la racionalitat feta futbolista, el millor producte que hagi donat mai La Masia –atès que Messi va ser un miracle de la natura i no el resultat d’un mètode–. Abans des del mig camp remenant-la i oferint-se com una dinamo, ara a la banda donant instruccions, és el cap de psiquiatria d’aquest monumental manicomi que és el Barça, on d’una setmana per l’altra es demana el cap d’algú, es proclama que ho hem de cremar tot, se sentencien estrelles i s’amnistia els condemnats. 

L’entrenador blaugrana, mestre de l’espai i el temps, viu de dia i de nit en la resolució dels diabòlics problemes que li plantejarà cada defensa. I és sabut que amb les escasses dotacions de talent que ha tingut fins fa poc, li anava bé tenir algú com Dembélé, inestable, capaç de regatejar a tothom i a ningú, incapaç de decidir si és dretà o esquerrà. Xavi ha fet de l’extrem francès una aposta personal: li agraden els extrems que obren el camp i a tot l'equip li agrada poder oblidar-se de pensar, treballar i combinar una estona per confiar-ho tot a obrir una pilota a la banda. 

Però al llarg de les últimes sis temporades, si una cosa hem pogut escatir és que Dembélé no és Messi. Dembélé fa avui dia més pinta d’acabar la seva carrera a una institució de salut mental d’Ajaccio que no pas de guanyar una pilota d’Or, com han fet diversos dels seus predecessors en el càrrec. No sap combinar, no entén el joc, no té cap mena de regularitat i ha fet de la cavalcada embogida el seu únic recurs. Quan surt bé, allò és de museu. Però, ai!, el seu museu està ben buit.  

El seu joc ràpid i tortuós contrasta poderosament amb les solucions que ofereixen Ferran Torres o Ansu Fati. Tots dos surten dels seus respectius divans (sigui el de la confiança, sigui el de la paranoia), però són futbolistes ortodoxos que entenen el joc, que saben triar i detecten els espais. Sí, desequilibren menys: a canvi de la seva presentable salut mental, els déus els van premiar amb menys dosis de genialitat. A mig camí hi trobem Raphinha, que entén el joc, té tot el talent del món i només de tant en tant sucumbeix als temuts brots melancòlics de la línia de calç. 

Confiem que ara que Xavi ha vist de prop l’abisme del cadafal, apostarà per la pròpia supervivència i tirarà de seny. No es pot fer un equip a partir dels extrems, i, en qualsevol cas, caldria aplicar una norma senzilla: la cabra més boja mai ha de guiar el ramat.

stats