Què busca una persona que es presenta a unes eleccions del Barça? Notorietat i visibilitat social? O només es presenta per amor al club i a uns colors? Si el que busca és escalar socialment, això per si mateix no ha de ser per força èticament reprovable, sempre que no es barregi el càrrec de directiu amb els negocis particulars de cadascun. I si es barreja? ¿Fins a on és lògic i acceptable per als socis, i a partir d'on és passar-se de la ratlla?
Aquest és un debat que s'ha obert arran del judici a Joan Laporta pel cas de les comissions amb l'Uzbekistan. Tot i que l'expresident va sortir airós de l'acusació de l'agent FIFA Bayram Tutumlu de no complir un acord verbal que no va poder demostrar fefaentment, Laporta es va veure obligat a admetre davant la jutge que el seu bufet d'advocats -Laporta & Arbós Advocats Associats- va cobrar 10 milions d'euros de l'empresa uzbeka Zeromax per unes tasques de consultoria, la mateixa empresa que també va signar un contracte amb el Barça perquè un club del país -el Bundyokor, vinculat a aquesta empresa- jugués un amistós i fes una estada a Barcelona. A més, Laporta va fer negocis particulars amb un empresari uzbek que el va voler conèixer perquè sentia admiració pel Barça. On és el límit?
Els exdirectius, empipats
Alguns dels directius que van compartir junta amb Joan Laporta durant un cert temps es mostraven ahir entre sorpresos i indignats en conèixer la notícia. L'únic que va parlar públicament va ser Albert Perrín, que dilluns a la nit a Catalunya Ràdio es limitava a dir: "Jo no ho hauria fet". L'ARA ha pogut parlar en privat amb altres exdirectius, i encara no se'n sabien avenir. "El primer dia que vam entrar al Barça el 2003 ho vam deixar molt clar, un directiu no pot fer negocis amb clients o proveïdors del club", opina un. "El que em sap m és greu és que no ens en digués res, no hi ha dret, és molt gros", diu un altre, que ja s'imaginava que el bufet de Laporta havia treballat amb els uzbeks, però no per 10 milions d'euros. Aquests excompanys de junta expliquen que ells no tenien cap codi ètic escrit, com sí que té l'actual directiva de Sandro Rosell. "I no calia tenir-ne cap, és de nen petit haver de posar per escrit aquest tipus de coses", asseguren.
Un altre exdirectiu del Barça en dues èpoques diferents, que tampoc va voler donar el seu nom, explica: "La vanitat és un altre component que et porta a voler ser directiu". "És cert que quan entres al Barça et tracten diferent, i la gent et demana coses perquè pensa que ets important, però en realitat l'únic important és el president, els altres som una comparsa", afegeix. Aquest exdirectiu, però, també recorda que no tot són flors i violes: "El Barça és una trituradora de persones, potser a curt termini en treus benefici, però a la llarga a molts exdirectius els ha anat força malament a la vida".
