CAMINS CREUATS

Quan et pots permetre el luxe de fallar

Començo a tenir una edat esportivament parlant que em demana un treball complementari a nivell muscular per evitar lesions que em farien parar i perdre ritme d’entrenaments i competició, per això passo unes quantes tardes en un centre de fisioteràpia i entrenament de Vic, Espai Salut. És un gimnàs petit i els mateixos dies a les mateixes hores ens hi acabem trobant la mateixa gent, i tenim els nostres temes de conversa. El futbol és un tema recurrent. Ho admeto, moltes de les coses que envolten el futbol em sobren, tot i així mai m’hi he declarat en contra i reconec que la remuntada que el Barça va protagonitzar contra el PSG va ser una fita esportiva que aplaudeixo i admiro. Sortir al camp amb ganes de victòria era la seva obligació, però per mantenir-se ferms creure que podien remuntar i lluitar fins a aconseguir-ho, després d’encaixar el 3-1 que semblava que els sentenciava sense remei, em permetreu l’expressió, s’han de tenir molt ben posats.

Just una setmana després, encara amb la ressaca de la victòria però arrossegant una derrota a la Lliga a Riazor, la conversa a Espai Salut va ser interessant. Hi havia tres clients fent les seves rutines i dos fisioterapeutes, un d’ells exciclista. Des de la sala del costat el vaig sentir com intentava rebatre, molt educadament, un dels clients, que defensava que era normal que haguessin perdut contra el Deportivo. La resta s’hi van sumar. Tots veien claríssim que s’haguessin relaxat una mica després de la pressió del dimecres anterior. Ell no va defensar gaire la seva postura, no era ni el lloc ni el moment. Ho vaig trobar apropiat, però la seva cara ho deia tot.

El vaig entendre molt bé. Segur que la pressió d’aquests jugadors és com una llosa, no els trec el mèrit en això. També entenc que un partit com el del PSG, amb la pujada d’adrenalina i l’esforç, és esgotador, però és part de la seva professionalitat descansar, assimilar-ho i seguir treballant en la direcció que toqui. De la mateixa manera que al cirurgià, l’endemà d’una operació crucial, se li exigeix que torni a operar sense errar, tot i que tots sabem que seria molt humà fallar. La diferència és qui pot permetre’s aquests desencerts i qui no. Si no que l’hi diguin al ciclista, que a la quinzena etapa del Tour s’escapa del pilot a 100 quilòmetres de meta, fa dos ports en solitari, corona l’etapa vibrant però exhaust, compleix amb les obligacions mediàtiques, descansa el que pot i l’endemà, sobretot, l’endemà que no falli.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF