AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

L’escut i l’1-O, exemples del que és el Barça

Deia l’Enric Jové en un article en aquest mateix diari que el nou disseny de l’escut que proposa el Barça es pot considerar conservador. Es canvia, però no gaire. S’agafa el pinzell de brotxa petita. Una obra de matisos més que de fons. I aquesta no és una sensació nova amb aquesta junta directiva i la seva manera d’afrontar els grans temes. Prenen decisions, només faltaria, però sempre amb la boca petita, fent equilibris per intentar no enemistar-se amb la gran massa, buscant acontentar fins i tot, si es pot, els extrems, situant-se en un terme mitjà que permeti navegar entre dues aigües. Sembla que es governa massa pendent d’enquestes, tribunes de premsa o, simplement, del provincià “què diran”. Quan es tracta de les grans decisions de club sembla que tot parteixi d’una premissa innegociable: no despertar de la seva somnolència aquell soci que no demana responsabilitats mentre la pilota entri i per al qual el Barça només existeix 90 minuts cada setmana. Mai s’actua fins a les últimes conseqüències, és la política del “sí però”, sempre s’afegeix una mica d’aigua al vi.

Durant els últims anys he tingut la sensació que el Barça es queixa però no alça la veu mai. S’enfada amb els que manen, digue’n Tebas digue’n UEFA, però acaba acotant el cap. Alguns cops, submís. Decideix jugar l’1-O, però a porta tancada. Emprèn l’acció de responsabilitat, però ja avisa que no exigirà els diners als exdirectius. Homenatja Cruyff, com l’Ajax, però el relega al Miniestadi. Defensa la llibertat d’expressió i La Masia, però sense permetre que es pengin al Camp Nou segons quines pancartes o amb missatges velats que cal llegir un parell de cops per entendre’ls.

Entenc que és una manera de fer que respon a la personalitat del president Bartomeu, prudent i gens visceral. Segur que és una manera de governar efectiva, probablement la que permet guanyar eleccions en una massa social tan heterogènia com la blaugrana. Però, a la vegada, sento que el Barça va perdent personalitat i essència a marxes forçades. El club és un brillant exponent de la tan nostrada pràctica de la puta i la Ramoneta, que ha marcat les pautes d’aquest país fins fa ben poc. Trobo a faltar que de tant en tant es doni un cop d’autoritat sobre la taula. Sense anar més lluny, en el cas del partit a Miami, estic convençut que amb la força que té el Barça, si tant important hagués sigut aquest partit a ultramar, actuant amb més fermesa s’hauria quadrat a qui fos.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF