L’equip que no vol ser l’Sporting de Lisboa

Enviat especial a LisboaQuan seus al parc de Campo Grande veus passar els avions que aterren a l’aeroport de Lisboa. Aquest gran parc urbà va veure, ara farà més d’un segle, com un grup de joves de casa bona escandalitzaven les dones que anaven a església jugant amb pantalons curts, tot suats, perseguint una pilota. Aquí va començar a caminar l’Sporting de Portugal. A Campo Grande, a tot just 250 metres de l’estadi José Alvalade. Aquí va néixer i aquí es va quedar l’Sporting. En més d’un segle no s’ha mogut del barri i quan va tocar renovar l’estadi, el 2004, el van aixecar nou al mateix lloc de sempre.

Tot va començar el 1902 quan es va crear un club, el Campo Grande Football Club, que de mica en mica es va dividir. “Alguns joves volien potenciar la vida cultural i social. Altres volien competir en aquest nou esport i guanyar”, va deixar escrit el president del club Júlio de Araújo, que també va ser el primer historiador sobre les arrels del club. L’Sporting oficialment es va fundar el 1904 gràcies a l’empenta de José Alvalade, considerat el pare de l’entitat. Un noi de família aristocràtica que havia estudiat a Harvard i que va ser qui va decidir crear una associació esportiva batejada com a Sporting Clube de Portugal. El cap de premsa del club, de fet, sempre recorda als periodistes dels equips adversaris que no s’ha de dir mai Sporting de Lisboa. “No, l’Sporting és de tot Portugal. Aquest club va néixer per ser gran, per guanyar, i els joves volien deixar clar que era una qüestió d’estat, batejant-lo amb el nom del país, no de la ciutat”, diu Rui Pedro Bras, autor d’uns quants llibres sobre la història d’un club amb arrels aristocràtiques. L’avi d’Alvalade, un vescomte, va ser l’encarregat de comprar els primers terrenys del club en una època en què Portugal encara tenia un imperi. Els joves aristòcrates van obrir el seu cor a l’Sporting, destinat a rivalitzar amb un club fundat no gaire lluny per uns estudiants que en part eren orfes, el Benfica. La rivalitat, de fet, neix perquè l’Sporting primer fitxava els millors jugadors del Benfica en una era de canvis i modernització: els anys en què, després de l’assassinat del rei Carles I -que era aficionat de l’Sporting-, Portugal es va convertir en una república. Alvalade, per cert, va ser el primer soci, president, jugador i va morir jove, de pneumònia, i això va fer que l’estadi fos batejat amb el seu nom.

Esplendor al mig del camp

Ara, tant l’Sporting com el Benfica ja són clubs transversals, amb aficionats de totes les classes socials. El Benfica ha guanyat més, però l’Sporting treu pit dels seu futbol formatiu. L’Acadèmia d’Alcochete, inaugurada el 2002, ha vist passar joves que amb el temps han guanyat molt moltes coses. De fet, gairebé el 50% de la selecció portuguesa campiona de l’Eurocopa 2016, 11 futbolistes de 23, es va formar en un centre on arriben per residir-hi nois de tot el país.

Alcochete és a l’altra banda del riu Tajo, creuant el pont Vasco da Gama, en una zona rural. “La idea era tenir calma i apartar els joves jugadors de les temptacions. La ciutat esportiva ha guanyat premis i hi venen molts equips a fer estades, com el Dortmund”, diu orgullós l’exjugador Paulo Futre sobre un club que segons la UEFA és el quart a formar més jugadors professionals d’Europa, per darrere de l’Ajax, el Partizan i el Barça. “El jugador de l’Sporting sol ser molt tècnic, però els últims anys busquem també sentit tàctic”, continua Futre, tot recordant alguns dels futbolistes formats al club, molts d’ells abans de la inauguració l’Alcochete: Cristiano, Figo, Quaresma, Nani, Simão, Moutinho... Genis que es “formen aquí i després se’n van”. “Som treballadors, els portuguesos, però no som rics. Jo vaig fer-ho, vaig anar-me’n. Però a vegades penses què podríem arribar a fer si el talent no se n’anés”, afegeix nostàlgic Futre.