18/10/2017

Un equip de futbol endollat, un club nerviós

2 min
Gerard Piqué

BarcelonaAl final del partit, Gerard Deulofeu va somriure. I tenia motius per estar emprenyat, ja que després d’un bon primer temps va veure com li tocava seure a la banqueta sacrificat després de la vermella a Piqué. Però al final del partit, Deulofeu va acabar somrient. Sabia que no hauria tingut sentit que canviessin Messi o Suárez. I per tant, li tocava a ell. Va tenir 45 minuts i els va aprofitar. I ho necessitava.

Deulofeu ja no sap què ha de fer per jugar 90 minuts sencers. Va marxar del club convençut que mai seria titular al Barça, va tornar just quan marxava Neymar ple de somnis, i va tornar a perdre la titularitat ràpidament. Però contra l’Olympiacos va recuperar els galons i va donar continuïtat a la bona imatge oferta contra l’Atlètic de Madrid. La llàstima va ser la vermella justa a Piqué. I li va tocar el rebre, de nou. Però amb aquella rialla amb què va abandonar la zona mixta, Deulofeu evidenciava que havia sigut un bon dia. I que Valverde no l’ha oblidat. Ni l’ha descartat. L’ha sumat a la seva causa. De fet, tots els jugadors que no havien sigut titulars al Wanda Metropolitano i que van ser titulars contra els grecs ho van aprofitar. I Valverde era l’home més feliç. De mica en mica comença a tenir aquell maldecap que tot tècnic vol tenir: haver de deixar a la banqueta futbolistes que mereixen ser titulars. La condemna d’un bon tècnic és haver de ser injust amb homes que mereixen més bon tracte. L’obligació d’un entrenador és escollir. Prendre decisions.

Valverde ha convertit el vestidor barcelonista, amb la seva gestió pausada, en el puntal d’un club que ara mateix pateix. El Barça pateix una bipolaritat estranya, amb molts nervis a la directiva i molta calma a la ciutat esportiva. L’equip, afavorit per un rival poruc i sense esma, va signar una bona actuació, va saber entendre què calia fer i no va permetre als visitants que somiessin ni amb un home més. I Paulinho va seguir cremant etapes. I Sergi Roberto va evidenciar, un altre cop, que hauria de jugar sempre. Fins i tot Digne va deixar bons detalls, tot i que mai serà Jordi Alba. Si Bartomeu cada cop sembla més desconnectat de la massa social, pendent que l’estadi no s’assembli als carrers d’una ciutat dolguda, la gespa és una bassa d’oli. I tot, gràcies a Valverde, l’home tranquil. L’home que no vol ser protagonista. Però ho és.

stats