El fi equilibri que t’acosta a l’èxit

BarcelonaQue si l’estil ha de ser fidel a la història del club, que si combinar és compatible amb la verticalitat, que si el Barça ha perdut l’essència guanyadora. La vida a la banqueta del Camp Nou és realment complexa. El punt de vista blaugrana és refinat. Els resultats tenen gairebé el mateix pes que la manera d’aconseguir-los.

Ernesto Valverde en comença a ser conscient. La primera temporada de l’entrenador a la banqueta va ser un Erasmus exprés en clau culer. El Txingurri va assegurar la seva estabilitat fent fort l’equip sense pilota, sumant solidesa a la capacitat combinativa. Arguments, suficients per a un debut, que cal fer evolucionar.

Ventall de recursos

El bloc de Valverde ha de ser un híbrid entre el toc tradicional i la verticalitat superlativa de Luis Enrique. Trobar aquest equilibri pot ser la fórmula màgica. La victòria contra el PSV va ser una primera mostra real del potencial d’aquest Barça. L’equip va seguir funcionant al ritme de Leo Messi, que s’activava lluny de la porteria. Sense trepitjar el mig del camp, a la zona de tres quarts, per poder trencar línies amb passades filtrades i tenir l’opció d’aprofitar els espais que deixa la defensa. El rol de mitjapunta de l’argentí activa altres recursos, menys habituals. El primer i el més evident és el joc per les bandes. El Barça s’allarga cada vegada millor, especialment per l’esquerra. Sergi Roberto és potent i ocupa molts metres, però és prudent.

Ousmane Dembélé és una altra història. El francès arrenca motors. La seva adaptació entra en la recta final. Ha necessitat entendre els automatismes corals -encara els ha d’acabar de mecanitzar-, que ell té una funció més enllà de les cabrioles. La capacitat per generar joc a partir de curses i retalls és una novetat al Camp Nou. Els blaugranes han recuperat i exagerat les característiques del parisenc Neymar. Dembélé és un perill a la contra i sap buscar-se la vida en l’entramat defensiu. Això allibera els companys i els permet, per exemple, tenir marge per xutar de fora.

El Barça va recuperant la confiança a provar fortuna més enllà del balcó de l’àrea, Messi al marge. Coutinho, Rakitic o Sergi Roberto tenen bon peu. Que la pilota entri o no a la porteria no és prioritari. Que els tres ho intentin, com ho van fer contra el PSV, sí. El brasiler és atrevit per naturalesa, perquè és conscient que amb l’interior troba fàcilment l’escaire de la porteria rival. Els seus companys s’hi van animant. Una puntada de peu aïllada pot obrir un partit, remuntar-lo o guanyar-lo, com va passar a la Supercopa d’Espanya contra el Sevilla.

Un Suárez diferent

Amb el camp obert, Luis Suárez té llibertat per moure’s. L’uruguaià va agafant la forma i amplia el seu radi d’acció. Dimarts va fer mal pel mig, per les bandes, arribant a la línia de fons i com a boia. És un rol interessant, allunyat al de gos d’àrea, com el que tenia Benzema la temporada passada. El Barça guanyaria en combinació als últims metres si Suárez és capaç d’aixecar el cap i cedir la pilota amb criteri si no té opció al xut. Allargaria la seva funcionalitat i reforçaria la condició de soci per a Messi.