Les dues realitats de Manchester

BarcelonaLa Premier League ha arrencat aquesta temporada en el mateix punt en què va tancar l’anterior. La competició domèstica no ha canviat gaire durant l’estiu. Les inversions milionàries de tots els equips anglesos han servit per fer créixer la bombolla del mercat, però no per igualar el potencial entre els clubs. El Manchester City és el vigent campió i té tots els números per repetir títol: la regularitat que ha aconseguit la plantilla de Pep Guardiola és a prova de bombes. L’entrenador ha fet d’un equip sense ànima un candidat a campió de la Lliga de Campions. Sempre a partir del joc. El City ja té un estil reconeixible en atac i en defensa.

El procés per arribar a l’avantsala de l’excel·lència ha sigut llarg. El primer curs de Guardiola al Manchester va començar bé, amb una gran arrencada durant la primera volta. Els jugadors interioritzaven fàcilment les indicacions i els resultats arribaven, fet que els va acostar a la primera posició de la classificació general. El pas dels mesos van ressituar el City en la seva realitat. El projecte estava verd, necessitava molts retocs i moltes sortides. Guardiola havia heretat un vestidor amb massa futbolistes que no rendien en el seu joc. El relat de la temporada passada va ser diferent. L’staff tècnic va aconseguir les peces que necessitava per construir les bases del campió de la Premier League: carrilers per poder fer defensa de tres centrals, defenses que poguessin sortir amb la pilota jugada, un porter que fos segur i tingués bon toc de peus, i migcampistes, molts migcampistes.

De la mà de Kevin de Bruyne, David Silva o Ilkay Gündogan, entre d’altres, el club va arribar a una nova dimensió, trencant rècords i demostrant una superioritat insultant. Aquest és el City. Que no hagi fet grans reforços a la finestra estival demostra que el treball profund ja està fet. Riyad Mahrez ha sumat talent a un bloc que s’aprofita de la situació dels rivals per imposar-se encara més a la Premier: l’Arsenal s’està intentant trobar després de l’era Arsène Wenger, el Chelsea s’està adaptant a la filosofia de toc de Maurizio Sarri i el Manchester United cada cop s’entén menys amb Mourinho. L’exentrenador del Reial Madrid podria estar vivint l’última temporada a Old Trafford. No ha connectat ni amb l’afició ni amb els jugadors. Que un dels seus pilars com és Paul Pogba mostri el seu descontent públicament demostra que les coses no rutllen al teatre dels somnis. El llibret d’estil de Mourinho sembla haver-se quedat caduc.

L’equip no té ànima. Només ofici, i mal plantejat. La zona de creació no té presència, i és difícil generar perill si la pilota no es mou amb criteri, per molt talent que acumulis en els últims metres. La derrota d’ahir contra un equip modest com el Brighton and Hove Albion (3-2) fa sonar les alarmes. El conjunt del català Martín Montoya va batre tres cops David de Gea en menys de 45 minuts. La desconnexió sobre la gespa va ser preocupant i generalitzada, i també ho van ser les males cares, els mals gestos i les pilotes perdudes sense sentit. Pogba va protagonitzar gran part de les accions desafortunades. El campió del món no amaga el seu desig de sortir del club i començar una nova etapa. Així és impossible que el United comenci a carburar. Només el Tottenham de Mauricio Pochettino (3-1 dissabte contra el Fulham) i el Liverpool 2.0 de Klopp (juga avui contra el Palace) sembla que són suficientment madurs per seguir el ritme del Manchester City, que ahir golejava el Huddersfield (6-1). La Premier busca alternatives per al domini dels homes de Guardiola.