La doble victòria de Pep Guardiola

Quan als periodistes ens deixaven viatjar al mateix avió que l’equip del Barça, als anys de Guardiola, el tècnic de Santpedor sempre parlava de futbol. I no només dels propers rivals del Barça. Parlava dels rivals del filial, dels grans partits de la jornada, de partits del passat. Guardiola és, per sobre de tot, un home de futbol. Un tècnic que no deixa de trencar-se la closca per millorar aquest joc.

Però és un ciutadà i, com a tal, entén que té el dret a dir-hi la seva, de prendre partit. I per aquesta raó porta un llaç groc. I amb el llaç a la solapa va aixecar el seu primer títol a Anglaterra, la Copa de la Lliga. No serà el darrer títol i no serà el darrer dia amb el llaç a la solapa. Va ser una doble victòria. Esportiva i també un triomf de la dignitat, la seva, en demostrar que no s’arronsa, que les seves idees tenen un valor. I ha aconseguit que mig Anglaterra per uns dies parli de política espanyola i faci debats sobre la llibertat d’expressió. Cada cop que s’aplica la censura, més veus trenquen el silenci.

Llegint els articles dels principals mitjans britànics, com el The Times i la BBC, un s’adona de la força de la democràcia britànica, que als anys 70 ja permetia als Sex Pistols atacar la monarquia, ridiculitzada també pels humoristes durant anys. Aquest regne on els monarques poden ser objectes d’escarni, on les obres d’art s’exposen i els periodistes defensen el dret de Guardiola de portar el llaç.

Però atenció, defensen el dret de portar el llaç, no el llaç. No és la seva lluita. Però defensen el fet. I aquí arriba el matís clau. No cal defensar el significat del llaç per indignar-se amb aquest expedient obert a Guardiola. La UEFA, per exemple, no el multa, ja que sanciona només símbols polítics ofensius, i qui s’ofengui amb el llaç té la pell molt fina. O molt dura, en aquest cas. Pots debatre, pots dubtar, però el dia que deixis de defensar que un adversari polític s’expressi, tindràs un problema, i greu. Qui defensi Guardiola amb el llaç haurà de defensar el dret d’altres tècnics de lluir símbols que defensin altres idees, si ho fan.

Amb Guardiola, però, el debat és tan passional, amb tan poca llum i tanta rancúnia, que molts ho barregen tot i critiquen el joc del seu City per fer mal a un adversari polític. O critiquen que un tècnic porti un símbol polític, ja que no obliden que el tècnic no els va riure les gràcies. Guardiola segueix repensant el futbol, fent-lo més bonic. I, de passada, li dona ànima, recordant que els esportistes també són ciutadans.