25/08/2011

Un dit 'made in Barcelona'

2 min
L'actual tècnic del Madrid, José Mourinho, durant la seva època d'ajudant de Louis van Gaal al Barça.

No és el dit a l'ull sinó la gestió del dit a l'ull. Res del que estem vivint té a veure amb el moment precís en què el dit d'un fanàtic toca l'ull d'un segon entrenador, sinó que és producte de la reacció posterior. El Madrid no s'immola a la tangana, sinó en el comunicat d'ahir, muntat sobre una paranoia literària sense precedents. El Madrid ha deixat de ser un club i ara és només una fàbrica de ficció en què cada dia s'inventen noves i rocambolesques històries -per cert, algunes delicioses i entendridores- que només fan que augmentar la seva desesperació i, per tant, la nostra felicitat.

El comunicat que el Reial Madrid va penjar a la web sosté que els jugadors del Barça estaven agredint els seus jugadors al túnel de vestidors just quan estaven recollint la copa, és a dir, que eren a dos llocs a la vegada, al mateix temps, i fent dues coses diferents, un conte fascinant que inaugura el nou gènere de la ciència-ficció futbolística.

Però el que és interessant no és fins on hem arribat, sinó com hem arribat fins aquí. Perquè el protagonista d'aquesta història, la gran estrella, no és un dement acabat de néixer que va sol pel món. José Mourinho ja fa anys que intoxica i és molt més que un pertorbat: és una ideologia. Mourinho representa una vella idea que encara té molts adeptes: la seva veritat és el resultat i per guanyar val tot. A cada dècada hi ha un mediocre que es creu que ha descobert el Sant Grial del resultadisme, i que arrossega tota una cort d'aduladors, no menys fanàtics que el seu mestre. Ara és Mourinho, abans era Clemente: curiosament tots dos van estar a punt de ser entrenadors del Barça i per sort ja no ho seran mai.

Ara que ens agrada tant assenyalar el rival amb el dit, potser caldria que abans féssim nosaltres un exercici d'introspecció. Perquè el mourinhisme és un virus en part creat i covat a Barcelona. Va ser aquí on va començar a entrenar o a traduir i va ser aquí, quan ja feia vergonya aliena a Anglaterra o a Itàlia, on va trobar sempre els suports mediàtics que li cantaven les excel·lències. Per fugir del cruyffisme, que successivament han representat Rijkaard i Guardiola, l'entrenador portuguès ha estat durant molts anys l'esperança blanca dels defensors del futbol pragmàtic.

Una part nostra

Però l'entrenador de Setúbal ha estat sempre el mateix, i res del que fa ara és diferent del que feia quan era entrenador del Chelsea o de l'Inter. Algú està fent veure que ha mutat d'ençà que és entrenador del Reial Madrid. Mentida. A molts socis i aficionats del Barça ens fa vergonya que aquest il·luminat hagi estat durant una temporada llarga un destacat empleat del club. El dit de José Mourinho és encara més inquietant quan ens adonem que en part és nostre. Un dit made in Barcelona .

stats