Saber dir prou
Ja era tard i sopàvem. Des de la mitjanit passada estàvem pendents de les curses. Havíem marxat a l’illa portuguesa de Madeira amb un grup d’amics a competir en una de les proves emblemàtiques del circuit internacional. Cadascun de nosaltres, amb diferents aspiracions. Tres dels nostres corrien la prova de 115 quilòmetres, que sortia llavors, a les 12 de la nit. Un altre, la cursa de 70 quilòmetres, que sortia l’endemà a les 7 del matí, i jo la marató, que començava al cap de quatre hores, a les 11.
Vam anar arribant a meta gradualment, segons les distàncies de les nostres curses, i ens vam anar reunint per esperar els que quedaven per acabar. La prova llarga era especialment exigent, tècnica i amb molt de desnivell. Als corredors del nostre grup se’ls anava allargant, de manera que se’ls va tornar a fer de nit. Vam rebre un missatge d’un company: “Se m’ha tancat l’estómac i em molesta un genoll; m’ho agafo amb calma, no patiu!”
Anaven passant els minuts i les hores i, quan ja hi érem tots menys ell, veient que es feia tard, vam anar a sopar. Tot i el patiment inevitable quan queda un company en cursa, sobretot quan són curses tan llargues, tots érem conscients de la seva experiència i coherència, i això ens tranquil·litzava. Ja aniria venint.
Quan demanàvem el compte vam rebre un whatsapp amb una ubicació. “Que bé, és tan sols a dos quilòmetres; en quinze minuts, com a molt, el tenim a meta”, vam comentar. I mentre acabàvem aquesta frase rebíem un altre missatge: “Soc aquí, veniu-me a buscar”.
Automàticament li vaig trucar: “Però si ja hi ets, només són dos quilòmetres; no pots tirar ara la tovallola, has fet molt d’esforç”. Em va respondre: “Em sento molt dèbil i ja en tinc prou. Seguir és una imprudència, ni que siguin dos-cents metres”.
Després de 23 hores de cursa i 113 quilòmetres dels 115 completats va decidir que la seva aventura havia arribat al final, que seguir, encara que el que quedava fos molt poc i semblés insignificant, era perillós i no estava disposat a córrer aquell risc.
El vam anar a buscar i el vam abraçar. Es va dutxar, el vam carregar al cotxe i directe cap al llit. Li va costar tres dies sencers recuperar-se del tot.
En el seu moment no el vam entendre, però rumiant-ho fredament és admirable! Plegar a dos quilòmetres de meta amb aquella convicció... Guanyar no sempre és aixecar una copa. Les curses sempre hi seran, i la nostra seguretat, sense cap mena de dubte, val tots els quilòmetres que no completem.
