Vallparadís
Esports 31/10/2011

La difícil solitud del millor jugador de la història

àlex Gozalbo
2 min

La recepcionista de l'hotel Marriot, on Pau Gasol va viure les primeres setmanes a Memphis, rebia tothom amb un somriure, però això no feia que el dia a dia del jugador català fos especialment agradable. "Have a nice day", repetia una vegada i una altra com un autòmat rovellat d'aquells que s'activa quan detecta moviment.

Gasol, que encara no era del tot conscient d'estar escrivint una de les pàgines més importants de la història del bàsquet, s'avorria. El jugador podia anar caminant al pavelló, així que tan sols utilitzava el Toyota Land Cruiser, un cotxe que als Estats Units es va comercialitzar amb el nom de Sequoia, per fer trajectes sense cap destinació fixa, desplaçaments que li servien per escoltar, a més volum del que ara ho fa, cançons d'Estopa.

Durant mesos els seus dos únics amics a l'equip van ser Shane Battier i Scott Brooks, l'actual entrenador dels Oklahoma City Thunder. Per això el jugador feia festa cada vegada que un periodista d'aquí viatjava als Estats Units a veure'l. Pau exercia de bon amfitrió; convidava a sopar i feia de guia pel desangelat museu d'Elvis Presley, un dels pocs atractius de la ciutat de Tennessee.

Com que els Grizzlies encara no tenien a la venda samarretes amb el seu nom, Pau Gasol utilitzava les de Battier com a regal, tot afegint-hi la seva signatura. No som pocs els periodistes que tenim a casa alguna peça de roba amb el dorsal 31 i una dedicatòria del jugador català.

Fins que amb 21 anys va debutar a la NBA, Pau Gasol era un aficionat més, d'aquells que es penjaven pòsters de les principals estrelles a les parets de l'habitació. No intuïa aleshores que, tan sols uns mesos després, acabaria jugant contra els seus herois i, menys encara, derrotant-los nit rere nit.

Ara les coses són diferents i Pau Gasol, deu temporades i dos anells després, està considerat com un dels millors jugadors de la NBA. De fet, és el setè que més cobra de tota la competició.

No cal, doncs, esperar que es retiri o a que li facin un homenatge per dir, sense por d'equivocar-nos, que ja és el millor jugador de bàsquet de la història. Fernando Martín li va robar el mèrit de ser el pioner, d'obrir la porta que després van utilitzar molts d'altres. Però, tot i això, el seu nivell és extraordinari.

Demà toca recordar aquella nit de l'1 de novembre del 2001, quan vint minuts abans de les tres de la matinada va saltar a la pista per primera vegada en un partit oficial. Pell de gallina en reviure la narració d'Andrés Montes i Antoni Daimiel.

stats