Un dia trist ple d'il·lusió
Asseure's al sofà amb la tranquil·litat de saber que podrà mirar aquell partit de futbol sense haver d'estar pendent de com ataca per les bandes l'equip A, de com defensen els equips dirigits per l'entrenador B ni de quina seria la millor manera de superar un plantejament tan conservador del rival C. Quatre hores de golf, en silenci, gaudint del sol i del paisatge, només preocupat per la poca precisió del seu swing. Un sopar en cap de setmana seguit d'una sobretaula llarguíssima plena de converses i somriures i en què el rellotge no té cap mena d'importància. Un diumenge sencer a casa sense treure's el pijama, amb els cinc sentits posats en la família. Uns quants viatges dedicats exclusivament a aprendre noves idees, nous conceptes, noves maneres de treballar, per quan sigui el moment de tornar a entrenar un equip. Un llibre, una pel·lícula o una obra de teatre sense que una part del seu cervell estigui pensant en laterals, interiors o defenses de tres. Un cap de setmana llarg en parella a qualsevol lloc del món. Un munt d'estones mortes que no estaran envaïdes per neguits, preocupacions i inseguretats. Una nit al Camp Nou gaudint de l'espectacle. I per sobre de tot la felicitat de poder-se mirar al mirall i poder aguantar la mirada perquè ha decidit sent honest amb ell mateix i amb el club de la seva vida.
Mentrestant el vestidor estarà en mans d'un professional de primer nivell, coneixedor del joc, del model i de la institució. Un entrenador seriós, treballador i convençut que l'únic camí permissible perquè el Barça guanyi és el del joc ofensiu, el de la possessió i la voluntat de construir.
La posada en escena
Al despatx del costat, la direcció esportiva continuarà liderada per un home seriós i sovint críptic però que a l'hora de la veritat ha fet un pas endavant i ha expressat amb claredat la línia que calia seguir. El club no ha permès que s'instal·lés entre el barcelonisme una sensació de buit que hauria pogut provocar massa atacs de vertigen. En una posada en escena esplèndida, Sandro Rosell, Andoni Zubizarreta i Pep Guardiola han convertit un dels moments més tristos de la història recent del Barça en un canvi d'etapa ple de reptes i d'incògnites però sobretot farcit d'esperança i bones sensacions. El Barça ha sabut fer un traspàs de poders impecable. Un símptoma més que alguns dels defectes ancestrals de la institució estan desapareixent a poc a poc.
