El dia més trist

V aig tornar plorant de Leverkusen, vaig consolar el meu fill des de Glasgow mentre ell plorava a l'altre costat del telèfon, he viscut dos descensos i l'enderrocament de Sarrià, i moltes derrotes i golejades doloroses. Però poques vegades l'Espanyol m'ha fet passar tanta vergonya i m'ha fet posar tan trist com ahir. I, a sobre, a TV3 -en lloc de seguir el seu costum d'ignorar-nos-, no se li acut res més que emetre tota la junta d'accionistes en directe.

Els violents que teníem aparcats han tornat. Els que en nom de l'apoliticisme (el mateix que el de Franco, per cert: "Haga como yo y no se meta en política ") diuen, com Oliveró, que "El Español [sí, sí: ho va dir amb ñ ] tiene que ser un club de Cataluña [també amb ñ ] y de España " semblen majoria. Jo sé que no ho són, que ni tan sols ahir ho eren, però criden molt i fan por. La resta, una majoria silenciosa -favorable o no a Joan Collet-, se'ls miraven amb una cara entre la ràbia i la tristesa.

Però hi ha un fet incontestable: Joan Collet és el guanyador d'aquestes eleccions que ja sabem que no són unes eleccions. És el guanyador i, per tant, és el nou president. Va anunciar un pla estratègic. Potser ha après la lliçó. I Oliveró, que ahir va perdre una gran oportunitat d'expressar el seu desacord amb els violents, encara pot ser un bon perdedor.

Ahir vam tocar fons. Però, com hem après en aquesta època de crisi general, això no es pot dir mai. Podem seguir cavant i tots ens imaginem com: xiulets diumenge, nervis, gol d'Alvaro, derrota contra el Getafe, crits de dimissió, destitució de Pochettino, descens... I tot amanit amb unes banderes ben apolítiques.

Si no aturem aquesta dinàmica, no descarto acabar fent d'Arias Navarro per alegria d'algun dels meus més fidels lectors i comentaristes. De fet, fa hores que imagino com seria la meva vida sense l'Espanyol. És a dir, sense el futbol.