AL SOCI NO SE'L POT ENGANYAR

Un retir d’or als despatxos del Camp Nou pels serveis prestats

La idea del cementiri d’elefants torna després d’escoltar Juanjo Castillo davant de la jutge

Fa un any vaig parlar aquí del cementiri d’elefants en què s’havia convertit el Camp Nou. Una expressió que no és meva, sinó de gent del propi club per referir-se a la munió de treballadors que s’han anat recol·locant dins del Barça, creant càrrecs nous molt ben remunerats, que no se sap ben bé per a què serveixen. Els serveis prestats es paguen, amb un retir daurat en un despatx menys estressant, sense focus mediàtic, però amb els mateixos zeros a final de mes.

La idea del cementiri d’elefants em va tornar la setmana passada després d’escoltar les declaracions de Juanjo Castillo davant de la jutge en el cas del fetge d’Abidal, titllant les seves pròpies paraules sobre el francès com “fabulacions i invencions”. Castillo era un dels homes de confiança de Sandro Rosell, que va anar canviant de funcions amb el pas dels anys, cada cop més degradat però mantenint despatx tot i la fugida de Rosell el gener del 2014.

On millor es movia Castillo era en el cos a cos amb els periodistes. Durant la campanya del 2010 va complir amb escreix el seu paper. Sabia moure’s bé, soltar allò que li interessava que corregués com la pólvora, muntar aquell sopar en petit comitè... La majoria de les persones que hi havia en la candidatura de Rosell van acabar entrant al club. En part, té lògica, ja que els candidats s’acaben envoltant de gent de la seva confiança, pagant els serveis realitzats durant la campanya, tot i que en fer-ho xoquen amb el discurs de professionalització que defensen els directius, la necessitat de buscar una estructura executiva estable. Amb Bartomeu va passar el mateix el 2015. Cares i més cares que saludaves durant la campanya a la seu del candidat i que l’endemà de les eleccions estaven al Camp Nou organitzant actes o rodes de premsa. Com diu un ex alt càrrec, el Barça és una lasanya on es van incorporant capes, sense treure’n cap per sota. Capes i més capes que fan menys eficient el club i que engreixen les despeses de personal a compte dels socis. Però com que parlem d’una entitat de 1.000 milions ningú posa el crit al cel. Massa connivències. Massa secrets compartits.

Sumar talent és bo. Que el Barça es nodreixi de bons professionals que han donat suport a una candidatura és un fet natural. Però que ho demostrin. I si fracassen en l’intent, han de marxar igual que passaria en una altra empresa d’aquesta magnitud. Un exemple clar és Pere Jansà. Va fracassar com a director de comunicació però va saber reciclar-se. A diferència d’ell, molts altres que han entrat sota el mantell protector de presidents o directius s’han dedicat a viure bé sense tenir la dignitat de marxar.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF