Les derrotes bones
Els poetes no han fet prou feina a l’hora de cantar la buidor i el turment de perdre contra el Madrid. Les grans plomes no han fet prou per donar cobertura argumental a aquests diumenges de no encendre ni tele, ni dispositius mòbils ni xarxes socials. Aquesta important tasca d’acompanyament del dol, hi estarem d’acord, no passa per l’escrutini de la tasca dels àrbitres ni d’altres imponderables. I el cert és que, com que aquestes doloroses derrotes sempre existiran, convé fer un esforç per acceptar-les sense més dramatismes dels convenients.
Perquè el cert és que hi ha derrotes bones i derrotes dolentes. I les primeres són les que reforcen el relat culer i la nostra cosmovisió tota. Les segones són les que ens treuen una cosa molt més important que els punts i la victòria: ens treuen la raó. I això, important consol, no va passar dissabte.
¿Va practicar un formidable cinisme, el Madrid? Sí, ho va fer, tancant-se de manera desvergonyida, com si del Sestao es tractés, i limitant-se a tirar contracops. ¿Va practicar la violència, el Madrid? Déu-n’hi-do. Tot i que lluny dels seus registres siderals de temps recents, el seu símbol sobre el camp, Casemiro, va marxar expulsat després de fer una bona demostració del que vol dir joc de contacte. ¿Va donar l’escenari una bona prova que allò de Madrid no és gaire diferent de la bonica contrada de Mórdor? Doncs sí: vam jugar en un camp de nyigui-nyogui que per a més escarni porta el nom d’un dels més grans atracaments del règim de Franco al Barça: Alfredo Di Stéfano. A més, va ploure de manera bàrbara, inhumana. Vam veure Messi tremolant de fred, on s’és vist.
Seguim amb el test d’autoajuda. ¿Marxa un del camp amb orgull del que va fer el seu equip? Sí, amb les seves limitacions i falta de veterania, va atacar, atacar i atacar. ¿Va semblar el Barça un equip amb més futur que la seva nèmesi? Absolutament. De Kroos a Pedri, i de Marcelo a Mingueza, imaginin. I per acabar, i per als més pràctics: ¿vam perdre res de definitiu, dissabte, a Madrid? Res en absolut. Queden vuit jornades i caldrà veure si aquest Madrid endimoniadament pragmàtic sobreviurà a un calendari en què figuren equips que es jugaran la salvació i d’altres que tenen somnis europeus.
Creguin-nos: en els duríssims dies de derrota, evitin endinsar-se en fangars que porten noms de gran sonoritat com ara Gil Manzano i facin un satisfactori passeig per l’agradable experiència de tenir raó.
