ESPÈCIE PROTEGIDA

En defensa de Javi López i Víctor Sánchez

Ens agraden els bons futbolistes, però sempre hem valorat el compromís i el sentiment

Els pericos m’agradem. Perquè omplim el camp quan les coses van pitjor, pel minut 21, perquè som uns resistents, pels 1.200 que han viatjat a Anglaterra un dijous de febrer, perquè tots els nens pericos són una mica els nostres fills. Per tot això i per moltes altres coses, m’agrada aquest col·lectiu de persones diverses amb un sentiment compartit.

Però quan xiulem (al camp) o ofenem (a les xarxes socials) els nostres capitans, no m’agradem. No m’agradem gens. I no crec que ningú pateixi més que jo per la por al descens. Ni que ningú sigui més crític amb l’oblit del lateral dret com a reforç imprescindible en el mercat d’hivern. També em costen d’entendre algunes decisions d’Abelardo (lloat sia fins i tot quan s’equivoca) en l’elecció dels onzes. Però res d’això justifica ni els xiulets ni els insults que estan rebent dos dels nostres capitans. Hi ha un motiu pràctic per no fer-ho: ens perjudica. Perquè la pressió negativa afecta el rendiment. I ara mateix necessitem transmetre confiança i ànims als nostres, perquè la situació és preocupant i ens calen tots els jugadors al seu màxim nivell. Ara bé, més enllà de la conjuntura, no m’agradem quan ens comportem com a clients exigents i antipàtics. M’agrada viure el futbol des de la innocència del nen que s’identifica amb els futbolistes del seu equip. Ja sé que ells cobren (i molt bé) i nosaltres paguem. També sé que un dia marxaran i nosaltres hi serem sempre. Però mentre siguin dels nostres, el seu destí és el meu i crec (o vull creure) que compartim objectius, alegries i tristeses. Luis García es va enamorar de l’Espanyol el dia que va veure com l’afició celebrava en comunió amb els jugadors una derrota cruel.

Ens agraden els bons futbolistes, però sempre hem valorat el compromís i el sentiment. Per això hem estimat i cridat el nom de Molinos, Arabí, Pacheta, Torres Mestre o Javi Chica. Entenent que no eren ni José María, ni Solsona, ni Marañón, ni Lauridsen, ni Raúl Tamudo. Sabem reconèixer l’excel·lència. Però també el compromís i la lluita. Javi López i Víctor Sánchez formen part del primer grup. I ser capaços de valorar i estimar aquests jugadors era un dels nostres senyals d’identitat. I no el podem perdre. Perquè la força d’un sentiment només exigeix una mínima correspondència i un màxim compromís. I Javi López i Víctor Sánchez, en això, són exemplars. Xiular-los i ofendre’ls és trair-nos.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF