NO ENTRIS DE COP

La dècada Bordas

“Deu anys meravellosos, els millors de la història del Barça”. Així es referia en una entrevista recent el ja exdirectiu Javier Bordas als mandats de Rosell i Bartomeu al club. Home. És cert que el 2011 gaudíem del que és segurament el millor equip que hem vist mai; el 2015 queia una altra Champions de la mà del trident Messi, Suárez i Neymar. Aquells anys el Barça va guanyar molt i vam gaudit molt. 

Però potser no era el moment de sortir a reivindicar la que per a molts és la pitjor junta de la història. Quan Rosell arriba al club, i amb ell ho fa Bordas –empresari del sector de l’oci nocturn del qual tant de bo poguéssim dir que no té la més remota relació amb el futbol–, el Barça tenia la millor plantilla que ha tingut sota les ordres del millor entrenador que hem vist. I ara que el projecte de Rosell i Bartomeu ha arribat al seu final, l’escenari és desolador. Anys de nefasta planificació esportiva (Bordas, el senyor de les discoteques –en té moltes de les més grans, diuen, totes menys una–, estava adscrit a aquesta àrea) han portat el Barça a un carreró en què es poden trencar rècords negatius dels anys de plom. 

És cert que aquest equip és ara més coral i divertit els dies bons, però també menys fiable quan van mal dades, i això malgrat els caríssims i inservibles bolsos de pell de cocodril que l’adornen, els seus Griezmann, Coutinho i Dembélé. Potser per això va fer pena durant moltes fases al Wanda. Fa anys que no hi fa un bon partit, però ni va jugar bé ni va tenir un mínim d’alegria o convicció. Del Wanda en surt el Barça desè, amb un Messi fart de tants anys de tapar misèries, amb tres dels quatre capitans lesionats, amb els joves desubicats i un Koeman que sap que el somni de la seva vida acabarà en uns mesos. La pena que va fer el Barça dissabte, diguem-ho, és una pena molt antiga, una pena de Gaspart i Rexach, de Núñez i Aragonés.

Alegrem-nos, però, que Bordas s’ho hagi passat pipa aquesta dècada; ell faria bé de pensar quin llegat van rebre i què han deixat. Perquè la paraula que defineix el Barça de dissabte és gangrena. I com diu el clàssic, la gangrena només arriba després d’un portentós procés acumulatiu d’indolència, brutícia, deixadesa, ignorància, desídia i incompetència.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF