Les curses per etapes: Experiències més enllà d’un dorsal

La intensitat física i emocional d’aquestes competicions atreu centenars de persones cada any

Vivim en l’època de les experiències. Valorem més allò que ens podem endur a la memòria, per recordar-ho i remodelar-ho al nostre gust, que qualsevol objecte que algun dia s’acabarà fent malbé o deixarem abandonat en algun racó de casa fins que ens decidim a desprendre’ns-en. Les experiències viuen amb nosaltres i sempre les podem recuperar i tornar a assaborir a través d’olors, de paisatges, d’amics, de records.

Les curses per etapes són, per sobre de tot, experiències. Experiències amb tots els adjectius que vulguem afegir-hi al darrere. Potser caldria canviar la paraula cursa per alguna altra que definís millor aquesta vivència, que, més enllà del cronòmetre o d’un dorsal, ofereix moments plens d’emocions i d’èpica. Una manera preciosa i diferent de conèixer nous llocs, noves persones i de viure amb una intensitat equiparable a poques altres coses a la vida. “Per a mi, que no busco resultats, és com fer dos viatges alhora. Un és físic, durant el qual veus coses noves, coneixes noves cultures o descobreixes nous paisatges, i l’altre és un viatge interior. Durant la cursa tens estones de tot i vius emocions i situacions molt intenses que la resta del temps és impossible de viure”, explica Marc Pujol, enginyer industrial i corredor amateur aficionat a les curses de muntanya que dedica part dels seus estalvis i del seu temps d’oci a participar en proves arreu del planeta.

Hi ha proves per etapes en diferents modalitats esportives: bicicleta de muntanya, de carretera, curses a peu, ral·lis de motor, a cavall, etc. Algunes són d’autosuficiència, en què cada corredor ha de portar a sobre tot el que necessitarà durant els dies que duri la prova. Altres vegades, en canvi, és l’organització qui transporta les pertinences dels participants d’un campament a l’altre. Cada modalitat té les seves peculiaritats i s’ha d’adaptar a les característiques del lloc on es disputa, però totes comparteixen unes quantes característiques.

Són proves que duren dies i que s’acostumen a fer en llocs remots. N’hi ha arreu del planeta. “És una manera molt especial de viatjar i de conèixer llocs nous, generalment exòtics i molt diferents dels que estem acostumats a veure”, assegura Pujol.

El Marc Masó i la Cristina Carrillo van escollir com a viatge de noces l’Everest Trail Race, una cursa de sis etapes que transcorre pels camins que s’acosten al camp base de l’Everest. “Ja havíem estat al Nepal, però a l’agost, i els monsons ens van impedir veure les muntanyes com ens hauria agradat. Casar-nos a l’octubre ens permetia poder-hi tornar. El Nepal ens havia captivat en el seu moment i quan vam conèixer aquesta cursa pel programa Temps d’aventura vam tenir clar que aquell era el nostre repte i el nostre viatge de noces”, diuen.

El Manuel Soto, joier, és un corredor veterà amb una dilatada experiència en aquest tipus de proves i afirma amb contundència que ha viscut un moment de tanta bellesa que és incapaç d’oblidar-lo. “A l’etapa més llarga de la Marathon des Sables paràvem a descansar quan ja era de nit i ens estiràvem sobre la sorra del desert”, diu. I recorda: “El cel i les estrelles que vaig descobrir allà pensava que no podien existir”.

La convivència és un dels punts clau d’aquestes curses, d’aquelles coses que si no les vius no les pots creure ni explicar. El Juan José Moreno, empresari sevillà i amant de les curses a peu, va participar per segona vegada a la Marathon des Sables, una prova de set etapes al desert del Sàhara, i considerada una de les més emblemàtiques i dures del món, com a regal del seu quarantè aniversari. Assegura que “una de les coses més especials és que allà crees una família. Persones amb qui el dia abans éreu completament desconeguts i amb una setmana la convivència és tan ferma que passen a ser amics per a tota la vida”, diu. Per a Pujol, “ja des que marxes de casa entres en una bombolla, no penses en feina ni en res. El cap descansa i vius molt intensament amb les persones que t’envolten. Et lleves amb ells, corres, dines amb ells, passes la tarda explicant batalletes i sopes amb ells. Pateixes esgotament, moments de companyonia, comparteixes estones molt íntimes i boniques”, explica Pujol.

Superar un càncer

Soto, malauradament, es va haver d’enfrontar a un càncer del seu fill i el van superar emocionalment comparant les sessions de quimioteràpia amb etapes de la Marathon des Sables. La duresa, el patiment, la lluita i, finalment, arribar a la meta i acabar el tractament. Quan el seu fill, que també es diu Manuel, va fer setze anys li va demanar d’anar al desert a fer aquesta cursa. “Per a un pare és el privilegi més gran del món compartir una experiència així amb un fill que ja és intensa per si sola”. El Manuel fill va voler demostrar que després d’una greu malaltia es poden tirar endavant grans reptes. “Amb la seva participació va voler fer entendre que totes les lluites tenen el seu final i va aprofitar per donar visibilitat a la importància de la donació de medul·la, el gran projecte del meu fill, que gràcies a això avui és viu”, explica el Manuel pare. El que queda de tot plegat són uns records molt profunds, inesborrables i difícils d’explicar amb paraules. “Passes estones dures, sense cap mena de dubte, i poses el cos i la ment en situacions límit, però al cap de les hores només ets capaç de recordar-les amb un somriure”, explica Moreno. Per la seva banda, el Marc i la Cristina, quan reviuen aquells dies al Nepal i miren les fotos, diuen: “No podem evitar repetir-nos: «Nosaltres ho vam fer, això!» En tenim un record únic, molt especial i èpic”, diuen.

El Manuel pare explica emocionat: “Mai podré oblidar els últims cinc quilòmetres de la Marathon des Sables. Mirava el meu fill i només li veia felicitat a la cara. A mesura que s’acostava la meta m’adonava que ell no volia arribar, que no volia que aquells moments de felicitat s’acabessin. Ploràvem de l’emoció i ens abraçàvem. A l’arc d’arribada ens esperaven la resta de participants que havien estat pendents del Manuel a cada jornada de la cursa com si es tractés del seu propi fill”.

Jordi Abad és el director d’una de les curses per etapes més boniques i èpiques del planeta, l’Everest Trail Race, que ja arriba a la 9a edició. Va tenir molt clar que “volia crear una cursa amb un alt contingut d’aventura i repte personal i aquesta és l’essència de les proves per etapes”, explica. Per a ell, com a director, el més potent, diu, “des de l’organització” és “viure de primera mà la relació dels corredors, la seva solidaritat, el suport i la convivència. I el motor que ens empeny any rere any a seguir-la organitzant és aquesta satisfacció i agraïment dels corredors”, destaca. I és que, tal com expressa Abad, es tracta d’un repte personal en majúscules en què els participants han d’anar ben preparats, però no queda restringit a grans corredors sinó que també està a l’abast de persones ben preparades que tenen ganes de viure una gran experiència. De fet, tothom qui en prova una, s’hi enganxa. “No és córrer, sinó tota la resta”, diu Pujol.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF