Ciclisme amateur
Esports 04/10/2022

Crònica de 19 hores en bici a través dels Pirineus: "Se't fa etern i et fa mal el cul, però tires i al final acabes"

L'ARA parla amb tres últims 'finishers' de la prova més llarga del Sea Otter Europe: 340 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell

Arnau Segura
4 min
Manrique, Romero i Palomino durant la travessia del Sea Otter Europe.

Girona"Quan acabes una cosa així mires enrere i et dius: «Ha costat molt, però al final hem acabat. Ja és al sac, ja la tinc»", afirma Ramon Manrique (Sabadell, 1981). Ja té penjada la medalla de finisher de la cursa més llarga del Sea Otter Europe, el festival que ha dut 50.000 amants de la bicicleta a Girona.

Va pedalar 340 quilòmetres amb més de 3.000 metres de desnivell, sortint cap a Olot per arribar fins a França i tornar a Girona després de passar per la Jonquera i la Costa Brava, en 18 hores, 47 minuts i 11 segons, empatat a temps en l'últim lloc amb els terrassencs Jaime Palomino i Jordi Romero. "Els que ho afrontem pensant que arribar ja és un èxit som els que acabem més feliços", diu. La satisfacció per haver superat el repte compensa el patiment. "Porto fatal arribar l'últim. I quan vam arribar l'hi vaig dir a la meva dona i em va dir: «No, els últims són els que han abandonat. Vosaltres heu acabat»", rebla.

Quan van fer cap eren tres quarts d'una de la nit i ja feia més de sis hores que el primer classificat havia travessat la meta. Ja només quedaven la dona de Manrique i l'organitzador de la prova. Diu Romero (1975): "Teníem clar que arribaríem encara que ja no quedés ningú, ni l'arc, així que ja no ho fas perquè esperes un aplaudiment de la gent. Aquestes coses t'enforteixen, en el sentit que tires més que les circumstàncies que et vas trobant i et demostres que més ràpid o més a poc a poc, en aquest cas més a poc a poc, vas fent camí i arribes a lloc". Tots tres reconeixen que el millor moment de tota la jornada va ser quan per fi van arribar i es van poder posar roba eixuta.

Perquè van arribar xops, després d'hores de pluja esquivant fang i bassals d'aigua i patint fred. "La por era agafar hipotèrmia", recorda Palomino (1973). El punt d'inflexió va ser a la Jonquera, lloc d'abandonament de molts corredors. "Vam entrar en un bar i vam fer dos o tres cafès ben calents cadascun, per apujar la temperatura del cos. Sabíem que ens quedaven set hores que podien ser molt fotudes, però ens vam mirar als ulls i vam dir: «Sí, sí, cap endavant»", apunta.

Palomino afirma que encara aquestes "aventures" com "una actualització del software, perquè et fan evolucionar, optimitzar, ser més eficient, més intel·ligent, millor". Parla de la bici com "una medicina" que genera "endorfines" i com una eina "per desconnectar i evadir-se, per focalitzar-se en l'ara i l'aquí". "És com la meditació dels budistes. És plegar de la feina, posar el mòbil en silenci, pedalar, estar en silenci i en contacte amb la natura, sentir sorolls. I no pensar. O reflexionar sobre moltes coses. Jo, si he de prendre una decisió, agafo la bici i surto dues hores", accentua Manrique.

Els problemes es van agreujar poc després de passar la Jonquera. "Se'm va espatllar el fre: la pastilla tocava el disc i la roda de davant es frenava", explica Manrique. El soroll era desagradable, però va seguir: "Si hagués estat jo sol, hauria plegat. Perquè no hauria hagut de tirar endavant per ningú. Ens n'adonem o no, som éssers socials i busquem ajuda en la comunitat". Continuava plovent, però sentien cert plaer. "Sempre penso en unes paraules d'en Kilian Jornet. Si segueixes pedalant o corrent, el mal moment acabarà passant. Et dius: «Ara estem passant un moment xungo, doncs resignació, resiliència i continuem» o «Ja anem xops i ja no ens eixugarem, així que seguim». Pateixes, se't fa etern i et fa mal el cul, però tires endavant i al final acabes. Al final s'acaba obrint el cel i surt una mica el sol. I el moment dolent passa, sobre la bicicleta i a la vida", afirma.

Un tema d'ego i d'amor propi

Va parar de ploure poc després de Figueres. Feien broma dient que podrien ser a casa mirant Netflix. "Ens havíem d'afanyar perquè si no ens eliminarien com a El juego del calamar", explica rient Romero. Arribant a Palamós van veure llamps. Poc abans havien passat per Palafrugell. Manrique recorda: "Vam passar a tres carrers de casa del meu germà. Pensava: «Ja portes mil hores al cul, xop i congelat, patint com un desgraciat, amb rampes i amb la roda clavada. Acomiada't d'aquests dos. Chicos, hasta aquí. Truca al tete, guarda la bici al garatge, dutxa't i queda't a dormir aquí». Perquè a més el diumenge havia d'anar-hi per l'aniversari de la meva neboda. Però vaig seguir. I vaig acabar".

Per què? "Cada persona pot tenir els seus motius. El meu és un tema d'ego i amor propi. Em dic a mi mateix: «Si abandones no t'ho perdonaràs. No et calia abandonar. Vas abandonar perquè et vas rendir». I un a la vida no s'ha de rendir. O ha d'intentar no rendir-se mai. Tu pots perdre, tu pots perdre mil vegades, i les derrotes jo les accepto perquè a la vida he perdut moltíssimes més vegades de les que he guanyat, però no pots rendir-te i abaixar els braços", argumenta Manrique.

Ja diumenge, a l'aniversari de la seva neboda, li van comentar: "Tots em deien que estic grillat. I que això no és sa. I jo: «Sí, sí, si teniu raó». No pot ser sa cremar 8.000 calories en un dia i acabar destruït, no. Però té un punt addictiu de superació personal que per a mi pot més que qualsevol altra cosa".

stats