Un crit sord en dijous
En Jon és un wiganer que ha ensenyat la llengua de Terry Butcher en diferents indrets de Catalunya; l'últim, Sant Feliu de la Costa Brava. Segueix el futbol i el rugbi a tretze, una religió a Yorkshire i Lancashire. Dissabte passat pregonava que el fet que el Wigan Athletic hagués passat a les semifinals de la FA Cup havia revifat l'orgull de ser d'una northern town amagada entre els dos gegants del nord-oest. Vaig fer-li una broma ràpida dient-li que el Wigan Warriors, el club amb el palmarès més ampli del rugbi a tretze anglès, ja no era l'única entitat wiganer a trepitjar Wembley. Em va matisar: "Els Latics han anat a Wembley diverses vegades. El meu pare va veure'ls guanyar el Sherpa Van Trophy el 1985".
Amb aquest nom més propi d'una lliga intersetmanal de futbol sala, obligat pel patrocinador, es coneixia aleshores el Football League Trophy. És una competició oberta als equips de Tercera i Quarta Divisió que s'organitza en dues fases regionals paral·leles fins a la final, a Londres. El Wigan la va guanyar fa 28 anys contra el Brentford i el 1999 superant el Millwall, justament el que serà rival dels Latics de Robert Martínez a la semifinal de la FA Cup del 13 d'abril. El Football League Trophy és l'equivalent al torneig que, com relatem amb l'Àlex Castells al llibre We are the Catalans , el Balaguer va perdre just els dies del juny del 1995 en què Graham Barrow, llavors mànager del Wigan, va anar a petar a la Noguera per veure jugar dos dels Three Amigos.
En Jon recorda, com tota la fanbase del Wigan, qualsevol èxit de l'equip per petit que sembli, tot i portar la pàtina de la final entre les torres del vell Wembley. Aquí, la Copa de la Reial Federació Espanyola de Futbol, oberta als conjunts de Segona B i Tercera que no disputen la Copa del Rei o que han estat eliminats a la primera ronda, es juga gairebé com un tràmit, en la semiclandestinitat, si bé, com el Football League Trophy, és l'única oportunitat d'afegir un títol estatal a les vitrines que tenen desenes de clubs semiprofessionals. Quatre equips catalans han embellit la seva història guanyant-la.
El 2000 reneix la Copa RFEF
El primer vencedor, el maig del 1945, en va ser el FC Martinenc, aleshores San Martín. A Les Corts, i a partit únic, l'onze blanc-i-vermell dirigit pel llegendari exfutbolista Agustí Sancho va imposar el joc de " la escuela catalana, a base de pase corto ", com descrivia la crònica del Mundo Deportivo , i va guanyar el Valladolid amb un gol de Carreras en un embolic a la sortida d'un córner. La competició va esfumar-se el 1953 però la RFEF la va ressuscitar quaranta anys després. El juny del 2000 el Sabadell obtenia un triomf balsàmic set anys després del doble descens i batia l'Elx B pel valor doble dels gols a camp contrari en una final agònica. El retorn dels de Pere Valentí Mora va convertir-se en una nit amb parlaments des del balcó consistorial, rua i clàxons que, en l'imaginari arlequinat, només s'ha diluït per l'ascens d'Eibar i, en menor mesura, pel de Mieres.
El 2004, als cent un anys de vida, el Badalona s'enduia el primer títol estatal de la seva història superant a la final el Villanueva de Córdoba, amb Calderé a la banqueta. L'any següent, el Mataró de Jaume Creixell donava una de les últimes alegries a la parròquia groga-i-negra derrotant el Benidorm davant de 3.000 espectadors, una xifra semblant a la que va omplir el 2008 el Nou Camp de Reus per la polèmica final perduda davant de l'Ourense. El Sant Andreu, que dijous juga la tornada de la semifinal contra el Tenerife B, pot ser el pròxim a omplir l'estadi perquè la seva comunitat vegi l'equip de casa aixecar un títol estatal. Malgrat el que representa per als clubs participants, però, la Copa RFEF continua jugant-se en la penombra, a doble partit i amb àrbitres de la mateixa delegació del club local, també en la final. Essent la copa dels modestos, apartats de la Copa del Rei per un sistema a la mida dels professionals, ningú s'ha plantejat que pogués ser un aperitiu de luxe per honorar el futbol més humil abans de la final dels grans. Però la RFEF no és la Football Association ni la Football League, of course .
