La creativitat s’imposa a la resistència

BarcelonaRes canvia a Barcelona. El Barça segueix per sobre d’un Espanyol que, orgullós en la seva resistència, va arribar viu fins a l’últim minut de l’eliminatòria de Copa. El Barça s’ha convertit en una màquina de guanyar i sap fer-ho. I l’Espanyol, si es tracta de patir, també sap fer-ho. En un derbi tens i bonic, el Barça va arribar a les semifinals superant els blanc-i-blaus (2-0) sense golejar, sense tancar l’eliminatòria, donant emoció a un partit d’aquells que es viuen amb la panxa, amb el cor.

El gran mèrit de l’Espanyol era haver aconseguit punxar l’orgull barcelonista. La derrota a l’RCD Stadium havia fet mals als barcelonistes, des de Messi fins als penyistes, i, malgrat l’horari, el Camp Nou va viure la segona millor entrada de la temporada. Riuades de gent ocupaven els carrils, entre els cotxes, acostant-se a un estadi que feia l’olor de les grans nits, amb nervis a la panxa, mirades de concentració i dos equips disposats a protagonitzar un nou acte d’una rivalitat que porta 100 anys escrivint-se als bars o els patis d’escola. Tensió al camp, amb un grapat de jugadors que ja van tastar els derbis en categories inferiors; i a la graderia, amb algun incident protagonitzat per radicals de l’Espanyol, que van entrar on no tocava i van increpar els aficionats locals fins que els Mossos els van fer fora.

Sobre la gespa va manar sempre un Barça impecable, agressiu, insaciable. L’Espanyol volia seguir el full de ruta del partit d’anada, defensant sense desgastar-se a la primera part, però el Barça no li va donar opció. Aleix Vidal, la gran novetat a l’equip titular de Valverde, va posar una bona centrada a l’esquena d’una defensa que no va tirar bé el fora de joc, i va permetre a Suárez igualar l’eliminatòria ja abans dels 10 minuts. L’Espanyol, amb un 4-5-1 defensiu, es va acostar ben poc a la porteria d’un Cillessen testimonial, en un partit jugat en una sola porteria. El Barça es va prendre el partit com ho fa els dies clau, conscient de la importància que tenia; i, de fet, Mateu Lahoz, sempre amb un criteri estrany, va amonestar més jugadors locals que visitants, amb tres targetes per protestar per a Luis Suárez, Leo Messi o Paulinho.

El gol de Suárez no va fer canviar els plans de Quique Sánchez Flores, que havia apostat per Pau López sota els pals, com si fos una invitació al porter gironí perquè renovi i no marxi. Al mateix estadi on Pau havia trepitjat Messi fa uns anys, va ser ell qui va veure com un xut de l’argentí desviat per Naldo acabava encaminat al fons de la xarxa i posava el Barça al davant de l’eliminatòria ja abans del descans. Era el gol 4.000 de la història de l’estadi i, esclar, el signava Leo Messi, que durant el primer temps va liderar un Barça que va voler fer mal al rival. I el va fer. L’Espanyol, per la seva banda, va fer un exercici de supervivència que no li va sortir bé, tot i que tampoc va arribar mort al descans, ja que seguia a un pas de classificar-se.

Per aquest motiu, Quique va donar minuts a Leo Baptistão, per Darder, apostant per un jugador amb cames i capacitat de liderar contres tot sol. L’Espanyol, pragmàtic i sincer, va entendre quin era el seu rol i quin era el sant a qui havia de posar una espelma per aconseguir la gesta de deixar fora de combat el Barça: seguir resistint en defensa, sense rebre més gols, amb l’esperança de caçar una pilota perduda. I l’equip blanc-i-blau ho va saber fer bé, amb alguna falta lletja de Sergio García i un arbitratge d’aquells que sol fer Mateu Lahoz, on la paraula té més càstig que la trompada. La festa a la graderia era blaugrana, però el resultat no deia el mateix que les sensacions, ja que un sol gol ho podia canviar tot. En el terreny de la rivalitat, en què un gol val doble, ja que t’omple els pulmons per cridar d’alegria i, de passada, deixa moix el rival, tothom semblava una mica excitat excepte els tècnics.

Quique mantenia vius els seus, amb una doble aturada prodigiosa de Pau a Suárez i Rakitic als 75 minuts, i Valverde, per la seva banda, feia els moviments pensant a fer el tercer i deixar de viure al límit. Així, va fer canviar un Aleix Vidal complidor per la grapa de Paulinho, va donar descans a Iniesta i va fer debutar Coutinho, que va lluir per primer cop els colors blaugranes davant un públic disposat a rebre’l amb un somriure, aplaudint cada cop de cintura, cada regat, cada aparició d’un jugador caigut a l’esquerra, on al cap de pocs metres s’unia amb Messi. Amb una pressió després de cada pèrdua agressiva com poques, control del joc i ambició, el Barça buscava el tercer insistentment fent allò que sap fer tan bé: agradar. Però l’Espanyol, si alguna cosa sap fer, és resistir. I el 2-0 seguia presidint un derbi bonic, amb dos estils tan oposats com les dues entitats, en espera que un gol decidís qui arribaria avui a la feina amb el cap alt. L’Espanyol va aconseguir arribar als últims minuts encara amb opcions, orgullós per la seva resistència, però mai va aconseguir crear cap ocasió clara, més enllà d’una reclamació per un penal dubtós, i va acabar derrotat per un Barça que continua manant en una ciutat on a cada cantonada el nom de Leo Messi es pronuncia, des de fa anys, amb passió. Ja sigui perquè dona alegries o perquè mortifica els rivals.

Mascherano s’acomiada de l’estadi

Uns minuts abans d’iniciar-se el derbi contra l’Espanyol, l’afició blaugrana va acomiadar-se de Javier Mascherano, que després de set anys tanca la seva etapa blaugrana per incorporar-se a les files de l’Hebei Fortune de la lliga xinesa. L’argentí serà avui mateix a Marbella, on l’Hebei fa una estada de preparació per a la seva lliga, que comença al març, tot just hores després d’emocionar-se al Camp Nou. Mascherano va saltar a la gespa entre una instal·lació de lletres on es podia llegir “Gràcies, Masche”. Vestit de carrer, havia arribat al túnel de vestidors del Camp Nou amb la seva dona, Fernanda, que no va saltar a la gespa, a diferència dels seus fills, Lola, Alma i Bruno, que van acompanyar el jugador internacional argentí amb una samarreta amb el nom del seu pare. Andrés Iniesta, el capità blaugrana, va lliurar-li una placa commemorativa a Mascherano, que va voler abraçar-se amb tots els companys d’equip abans que aquests li fessin un passadís d’honor. L’homenatge va tenir lloc quan l’estadi encara no s’havia omplert, ja que molta gent va patir embussos, i això va restar una mica de màgia a l’últim acte com a blaugrana del jugador. Al final, els futbolistes del Barça van saltar a la gespa amb una samarreta dedicada a Masche.