23/03/2022

Covarda, trista i ridícula terra

2 min
Els jugadors de l'espanyol celebrant un gol

Tot just ara fa un any estava passant per un complicat tràngol de salut. Una operació a cor obert que, pensada en perspectiva, impressiona molt més que quan era a les portes del quiròfan. Més enllà de descobrir que els límits de la resistència van molt més enllà del que imaginem, no en vaig aprendre massa cosa. Tot allò de relativitzar i jerarquitzar ja ho tenia prou pensat quan el meu cor feia bondat. Tenir-ho clar ja sabem que no és garantia de coherència. De fet, ara que el cor torna a funcionar, segueixo tenint clares les jerarquies però no faig gaire res per ser conseqüent. En els moments més complicats, però, sí que vaig reduir els meus motius de preocupació. I he de reconèixer amb molta sorpresa i un punt de vergonya que, a continuació del primer i reduït cercle de vincles personals, la meva segona preocupació (per davant de la feina, l’empresa, la política, la cultura i gairebé tota la humanitat) era l’Espanyol, concretament l’ascens de l’Espanyol.

Per tant, cap superioritat moral: per a mi, les alegries i els disgustos que em pugui donar el meu equip de futbol són molt importants. Per sort, però, soc d’un equip que no representa ningú: cap país, cap ciutat, cap exèrcit simbòlic. Som només una comunitat que pren la seva força de la marginació i la invisibilitat a les quals està sotmesa. Una comunitat que fa de la pròpia fragilitat identitària el seu senyal d’identitat. I penso que és una sort perquè crec que em costaria viure les alegries i les tristeses esportives com a part de l’esdevenir d’un país. L’exagerada intensitat amb la qual les sento, sempre amb un punt de vergonya per donar tanta importància a uns gols de més o de menys, només és suportable pel grau d’intimitat i semiclandestinitat en el qual les visc. 

Si les notícies sobre les victòries del meu equip a ràdios i televisions passessin per davant –en ordre i volum– del més semblant que hem viscut a la Tercera Guerra Mundial, crec que alguna cosa m’impediria ser-ne còmplice. Només ho crec, no en puc estar segur. Però tinc amics que no són del meu equip que ho veuen com jo: és ridícul i vergonyós que les passions futbolístiques –per majoritàries que siguin– ocupin l’espai que ocupen. Sé que soc sospitós, que pot semblar l’escrit d’un perico amargat. Potser sí. Però jo crec que és un escrit d’un català que està cansat de la seva covarda, vella, tan futbolística terra. Que voldria allunyar-se’n nord enllà, però que –remugant una mica– s’hi quedarà fins a la mort.

stats