La cova de na Mitjana o d’en Gost, a la zona de Canyamel

PalmaVisitar una cova sempre és un al·licient afegit per a una excursió, això a Mallorca no presenta cap problema, a cada dues passes n’hi ha una, per coves no estam! Idò, amb un grupet d’amics de les Titines, ens desplaçàrem fins a Canyamel, on hi ha una de les coves més famoses i conegudes, jo diria mundialment: les coves d’Artà o de l’Ermità. A la contrada hi ha altres coves no tan impressionants en grandària, però que no desmereixen en bellesa, aquestes són: la cova de na Mitjana, d’en Gostí Lladre o del Cingles i les Coves Noves o Petites. Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Així que no hi hem de tocar res.

Aquest circuit només és orientatiu per seguir l’excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys i senderes. L’autor d’aquestes línies no es fa responsable del mal ús d’aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d’aquesta ruta es fa per finques privades, respectem-hi la naturalesa i la propietat privada.

Començam la passejada d’avui a Canyamel, com hem dit, més o manco on antigament s’anomenava els Pins de les Vegues. Pujam pel tirany que empraven els antics torrers per accedir a les talaies del cap Vermell. Els talaiers, a la vista de qualsevol nau sospitosa, avisaven les cases de possessió properes, les quals feien arribar l’avís a les viles per prevenir a tothom contra l’imminent perill.

Ràpidament guanyam altura i la vista s’eixampla cap als camps fèrtils de la vall de Canyamel i d’Artà: hi ha un profund solc on creixen les canyes; a la vorera del solc hi ha un antic molí de vent. Bastant a prop del centre de la vall que hem agafat per arribar a la cova, i en la qual creixen unes quantes xamoses alzines, sempre verdes, s’alça la pintoresca i antiga torre de Canyamel.

Torre de Canyamel

La possessió de Canyamel o Torre de Canyamel, abans fou anomenada torre del Garbalien. Se suposa que aquesta torre ja existia en època islàmica però fou reformada després de la conquesta catalana. A mitjans del XIII era propietat de Pere Montsó. Els XV passà a ser propietat de la família Vilallonga i, a final del XIX, fou adquirida per la família Font dels Olors, que n’han restaurat la torre i hi han fundat un museu etnogràfic.

Primer dirigim les nostres passes cap a la talaia Vella. Història i paisatge s’uneixen en perfecta comunió.

Torre d’en Massot

Aquesta torre fou construïda el 1577 pel mestre picapedrer Joan Crespí. Està situada a uns 185 m sobre el nivell de la mar. Es diu que fou abandonada quan uns pirates moros feren captius els torrers. Segons una llegenda, un enorme pop agafà els torrers i els arrossegà cap a la mar. Els talaiers (Antoni i Pere Jordi, Pere Massanet, Miquel Garau, Pere Serra Sard, Bartomeu Pastor i Onofre Massanet, entre d’altres), hi tenien dues cabanes i un tancat. Per les restes trobades a les cabanes, pegellides i cornets, sembla que baixaven a la mar a la recerca de marisc i, probablement, també per pescar. Els vigies d’aquesta torre es proveïen d’aigua del torrent conegut com de l’Estany de Canyamel. Just davall d’aquestes velles construccions hi ha les coves d’Artà o de l’Ermità.

Deixam enrere les runes de la vella torre i ens dirigim cap a les restes de la petita caserna que acollia durant la Guerra Civil i els anys quaranta un destacament de vigilància. La caseta es troba en un estat lamentable. O s’hauria de restaurar o d’enderrocar i eliminar per complet. Nosaltres, quan arribàrem a la talaia Nova ens enduguérem una agradable sorpresa, un bastiment envoltava parcialment la torre i uns picapedrers adobaven els desperfectes, que amenaçaven la integritat de la construcció. La talaia nova del Cap Vermell fou aixecada el 1595 en terrenys del predi de l’Heretat, propietat d’Antoni Dameto. A 229 m d’altitud, és de planta circular i té un alçat troncocònic. Té obertura d’accés a la banda de llevant. En aquesta torre normalment feien guàrdia dos vigilants, el 1689 n’eren guardes Joan Riera i Miquel Massanet. Al capdamunt hi ha les restes d’un matacà defensiu. Aquesta talaia també era citada amb el nom de torre del Cap del Llibrel i Atalaia de Massót del Cabo Vermei. El 3 d’octubre de 2011, es va firmar un conveni entre el Ministeri de Foment i l’Ajuntament de Capdepera per restaurar-la. El pressupost era de 87.639,33 €.

Costa gabellina

Des de l’explanada de la torre es contempla una magnífica panoràmica d’aquesta bella costa gabellina, fins i tot s’albira l’illa de Menorca. Prosseguim la ruta per un tirany cap al coll que separa el puig Negre de l’Heretat (277 m) i del puig de la talaia Nova.Ultrapassat el collet, la vista s’eixampla cap a la Font de la Cala. Davallam un graó natural i deixam de banda el camí que du a la cala de la Cova dels Vells Marins. Seguim unes fites que van cap a la costa pel coster de la punta de na Massot. A la nostra dreta queden les penyes tallades del puig d’en Massot o de la talaia Nova, denominades el Cingle.

Són bons lloc per a un refrescant capfico la punta de na Massot, la pesquera dels Frares, la cova del Lago, na Torrens, el Balancí, la cova dels Coloms, la cova de na Mitjana...

La cova de na Mitjana es localitza en les calcàries juràssiques plegades, que integren l’àrea muntanyenca de les serres de Llevant, a uns centenars de metres de les famoses coves d’Artà. Per arribar-hi hem de caminar per la vorera de la mar, sobre penyes, a una altura sobre el nivell de la mar d’uns 7 metres.

Entrada a la cova de na Mitjana

Assolim la petita boca d’entrada a la cova, situada entre el Prim de na Mitjana i el Fort de na Mitjana. Es veu que abans, probablement els contrabandistes, es tancava l’entrada amb una barra de ferro. La cova fou emprada temps enrere com a secret, on els contrabandistes amagaven els productes il·legals que més tard havien de distribuir. Per la zona de Capdepera és coneguda amb el nom de cova d’en Gostí Lladre i també com la cova del Cingle. A la boca del pou es va instal·lar una providencial i estreta escala d’alumini d’uns 4 metres d’altura. Amollar-se per avall imposa una mica, i més si s’és el primer, que no veu on va; sense l’escala difícilment es podria baixar al pou, i menys encara pujar.

Abans que hi hagués l’escala hom s’havia d’arriscar a baixar amb una corda. Un home amb tres nines davallà i no pogué tornar a pujar. Una de les nines ajudada per son pare va aconseguir sortir i va anar a demanar auxili. Els bombers anaren a rescatar-los ja entrada de fosca. Jo tenia ben clar que si no hi havia l’escala no hi baixaria. De fet, no era la primera vegada que hi baixava, vull dir que no n’anava endarrer.

La cova de na Mitjana està considerada lloc d’interès històric i arqueològic, i especialment espeleològic. Té un recorregut de quasi 100 metres. La formació d’aquests tipus d’espeleotemes és causada pel nivell freàtic assolit en una altra època. Dins la cova trobam formacions realment belles i úniques, que no hem trobat en altres coves. L’aigua del llac és salada, ja que es comunica amb la mar, per això també, s’hi formen petites ones a la superfície. Per als gabellins, com hem dit abans, és coneguda per la cova d’en Gostí Lladre. Rondalla d’en Jordi des Racó sobre les aventures d’un jove contrabandista.

Part de l’aigua filtrada cau al terra i s’hi acumulen masses de carbonat càlcic semblants a estalactites invertides. Aquests dipòsits, que creixen cap amunt des del terra de les coves, s’anomenen estalagmites. La cova segueix activa; l’aigua continua filtrant-se per les estalactites. De vegades el porus s’obstrueix i comença a créixer per amunt o horitzontalment, com en aquest cas.

Llàstima que hi hagi gent tan inconscient que trenca aquestes formacions que han necessitat tants d’anys per crear-se.Les estalactites i les estalagmites es troben sovint en parella i poden ajuntar-se fins a formar columnes que poden créixer fins assolir un metre i mig de diàmetre. El carbonat de calci pur és blanc, però les estalactites acostumen a tenir diferents colors a causa de les impureses que conté el mineral.

Amb els ulls plens del paisatge ocult sota terra tornam al nostre món ple de llum i renous. Tornam sobre les nostres passes, per les roques, remuntam el coster de la punta de na Massot i reprenem el camí cap als Provençals. Però, abans de baixar al torrent ens reunim amb alguns companys que no han baixat a la cova i dinam tots plegats. Engegats pel vent i també per les ganes de caminar, reprenem la marxa cap al tàlveg de la torrentera. Una nova vegetació se’ns apareix, són les arboceres, molt espeses vora el torrent; també hi trobam esbatzers, aladerns, mates i xuclamels.

Cala de la Cova dels Vells Marins

Un tirany baixa a la cala de la Cova dels Vells Marins o caló del Contraban, una platjola de còdols i roques bastant arrecerada. A l’esquerra de la cala s’obre la cova dels Vells Marins, que dona nom a la cala. Pujam de la cala per un tirany que discorre vora un torrentó i que passa vora un secret de contraban, ara ple de fems deixats pels visitants menys cívics de la cala. El forn de calç, ara perduda la seva funció, també alberga deixalles de la gent incívica. Continuam pel camí ample fins a la urbanització dels Provençals, situada vora la cala d’en Suau, veïna de la Font de la Cala. En una volta, a la dreta, deixam l’asfalt de la urbanització i prenem pel camí de Canyamel. Un portell amb barrera metàl·lica és la fita. Després de creuar un pinar se’ns obre una bella panoràmica damunt la coma de les Jerònimes, el puig Revell, la Tortuga i més endavant les penyes Jerònimes. En un tres i no res arribam al lloc on tenim els vehicles que esperen a la urbanització, vora el lloc denominat el clot del Blanquer, a Canyamel, on acabarem la volta.