El costum de ser als quarts de final
BarcelonaPer novena temporada consecutiva, el Barça jugarà els quarts de final de la Lliga de Campions. Una època tenyida de blaugrana, una dinastia futbolística amb epicentre al Camp Nou que ha convertit els somnis prohibits dels altres en un fet rutinari. Per al Barça, ser entre els vuit millors equips d’Europa és un costum i sembla una obligació. Unes aspiracions que queden lluny d’un Arsenal que va negar-se a perdre, castigat una vegada i una altra pel Barça, el seu gran botxí.
El Barça, cada cop més favorit per fer història a San Siro, per moments lluita contra si mateix. Sota la pluja que va regar l’estadi i sense el sancionat Piqué, el Barça va patir en alguns moments per estar concentrat en ser conscient que el 0-2 del partit d’anada marcava el destí del partit de tornada. Si a l’Arsenal l’alliberava de pressió -ja que li donava ales per atacar sense que ningú li pogués retreure caure contra el campió-, per al Barça el resultat de Londres convertia la tornada en un tràmit. El Barça, ara mateix, és molt superior a l’Arsenal, però sense la concentració necessària qualsevol equip de la Champions pot decidir afaitar el campió i desafiar el seu poder. Malgrat que Neymar va marcar primer, després d’un inici de partit en què el Barça va acabar més relaxat, ja que ja havia superat el porter Ospina, de mica en mica els deixebles d’Arsène Wenger, amb un munt de joves amb moltes cames per córrer com el badaloní Bellerín i Iwobi, va anar traslladant el centre de gravetat a l’àrea de Marc-André ter Stegen. El porter alemany, aprofitant els minuts que té a la Lliga de Campions, va ser la gran figura del partit, amb aturades molt plàstiques.
No va ser la millor actuació del Barça, massa incòmode perseguint les fletxes angleses. Mascherano i Mathieu van tenir prou feina, ja que els venien de cara una vegada i una altra els davanters gunners, amb un Alexis Sánchez molt motivat. A l’Arsenal, però, li va quedar el trist paper que ja ha interpretat tants cops, el d’equip bonic que agrada però no guanya mai. El Barça, en canvi, va poder reservar la seva roba més bonica per a dies més importants, limitant-se a marcar quan calia: a l’inici del partit i quan l’Arsenal va creure en el miracle entrada la segona part, gràcies al magnífic gol de l’egipci Mohamed Elneny. Calculant el temps, reservant energies i amb la superioritat de qui decideix quan marcarà i ho fa, el Barça va trencar el cor de l’Arsenal gràcies a una jugada en què tots els membres del trident van acaronar la pilota, abans que Dani Alves fes la centrada a Luis Suárez de la rematada del 2-1. Si l’Arsenal llavors ja havia xutat 10 cops a porteria per fer només un gol, el Barça marcava amb facilitat quan s’ho proposava. Com si volgués ensenyar als londinencs com es fa això de fer gols. Per a uns és molt complicat i per al trident del Barça és fàcil. Sense fer el millor partit, els tres membres del trident blaugrana van marcar. Neymar demostrant que ha tornat fi de les petites vacances al seu país. Suárez esmolant les eines contra els anglesos, com li agrada. I Messi amb aquelles aparicions puntuals en què sempre s’acaba convertint en un jugador de PlayStation, com el va definir un dia Arsène Wenger. De nou, el davanter argentí va batre l’Arsenal i ja ha fet 9 gols en partits oficials als gunners, l’equip més castigat per Messi a la Lliga de Campions.
Mascherano, clau
Ter Stegen, que va fer aturades precioses, especialment després d’una falta d’Alexis Sánchez, i Mascherano, amb dues aparicions clau, especialment una amb empat al marcador en què Welbeck gairebé va fer l’1 a 2, van aguantar la bandera defensiva d’un Barça que va posar una mica de formigó al mig del camp en els últims minuts, per acabar de tapar les vies d’aigua per on entraven els anglesos. Luis Enrique va posar Arda Turan i Sergi Roberto per Iniesta i Rakitic, i el Barça, amb la confiança de qui no es posa nerviós jugant partits de la Champions, va deixar anar passant els minuts sense voler desgastar-se gaire. Sense voler córrer riscos. Com si poder jugar els vuitens de final de la Lliga de Campions no fos un fet especial i fos una obligació que no acaba de venir de gust, ja que al cap dels jugadors ja hi havia el sorteig de demà a Nyon. Però fins hi tot així el Barça guanya. És una màquina temible. Europa temible.
