GIRONA FC

El cor de Montilivi es trenca amb la derrota del Girona (1-2)

El Llevant remunta el gol inicial de Stuani i caldrà una gesta immensa per no baixar a Segona

Ha sigut del tot surrealista, i explica d’allò més bé la temporada d’un Girona que acabarà amb el descens a Segona i el comiat a una història preciosa si no passa res paranormal en l’última jornada. Perquè quan Stuani ha avançat els blanc-i-vermells, tothom ha cregut que el més difícil ja s'havia fet. Com quan el marge respecte al descens era de nou punts. I no, ni de bon tros; perquè Morales i Bardhi han trencat el cor de Montilivi en la tarda més dolorosa dels gironins a Primera. Probablement, en l’últim partit que veu a la màxima categoria.

Ni anar acompanyat d’una força sobrenatural, en una sortida espectacular, li ha servit de res al Girona. No han passat ni cinc minuts que ja ho havia intentat tres vegades, enviant el missatge que el somni de continuar a Primera no es podia acabar avui. Cristhian Stuani, que hi ha deixat tot el que tenia, s’ha plantat tot sol davant d'Aitor, que ha fet la primera d'incomptables intervencions, aconseguint que Montilivi, ple i absolutament revolucionat, el maleís de tant en tant. Perquè tot seguit ha desviat un cop de cap de Lozano, la novetat introduïda per Eusebio, que també ha optat per Douglas Luiz al mig del camp, desplaçant Muniesa a la banda i introduint Alcalá a l’eix.

El Llevant, que al minut vint ja havia perdut Toño i Postigo per lesió, ha frenat com ha pogut les escomeses d’un Girona decidit a posar-hi la vida. Ningú li pot retreure ni un gram d’actitud i intensitat, però no hi ha manera d’entendre per què no ha jugat sempre amb aquest coratge i no ha protegit abans amb aquesta força la categoria que segurament perdrà. Portu, des del vèrtex de l’àrea, ha obligat Aitor a posar una nova mà.

Com que tothom ha sentit que els noranta minuts serien llargs, les revolucions han baixat una mica. Era impossible mantenir un ritme mental tan elevat, amb les ànimes encongides de dues aficions que tenien clar que la final de les finals es jugava a Montilivi, que s’ha fet un tip de patir quan el Llevant ha començat a dominar. És llei de vida patir per les coses que estimes. Morales no ha vist Mayoral en un contraatac, i Juanpe ha rebutjat una centrada del madrileny amb molt mala intenció. L’afició, en els moments de tensió i quan els de Paco López han sigut superiors, hi ha posat el seu gra de sorra: ni un bri de fragilitat, tampoc quan Jason ha rematat tan malament com ha pogut una centrada de Vezo. Abans del descans, Bardhi també ha xutat lleugerament desviat. L’espurna inicial havia desaparegut del tot.

I sort que una nova ocasió de Bardhi ha fregat el travesser només començar la segona part. En silenci, els blanc-i-vermells han cavat la seva pròpia tomba; intentant-ho més per voluntat que no pas amb cara i ulls, i tremolant cada vegada que el Llevant trepitjava els tres quarts del camp. Continuar a Primera, encara que ho desitgis molt, és pràcticament impossible si no tens arguments futbolístics a què agafar-te. I si et dediques a perdonar les poques ocasions que generes, encara és més complicat. Lozano, amb un nou cop de cap al segon pal, ha perdut l’oportunitat de gravar el seu nom en la memòria de tots els aficionats, com l’heroi de la permanència.

Que l'entrada de Soni fos el primer canvi, és imperdonable. Eusebio Sacristán s'ha acabat cremant i tot ha acabat quan han arribat els dos gols i les llàgrimes finals, amb polèmica inclosa per un penal no xiulat a Pere Pons i amb la impotència d’una ciutat que veu pràcticament esvaïdes les seves il·lusions de permanència: el Girona haurà de guanyar l’Alabès, esperar que el Celta perdi contra el Rayo i capgirar un goal-average de sis gols en contra.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF