Comparsa culer
A l’espera de tancar la plantilla i alleugerir nòmines, queda clar que el Barça tindrà pitjor plantilla que la temporada passada. Ha sigut un estiu feridor per als aficionats culers, que han vist com un club acostumat a ser protagonista durant els mercats estivals s’ha convertit enguany en mera comparsa. I probablement la cosa s’allargarà un temps més. Els cracs que hi havia a l’aparador eren fruites prohibides. I lamentablement també els jugadors de nivell mitjà. Qualsevol club de la Premier i un bon grapat d’equips alemanys, francesos, italians i fins i tot espanyols tenien més capacitat per negociar que el Barça.
Ara bé, tancar dos titulars com en Memphis Depay i l’Eric Garcia, i el que ha de ser el davanter suplent –el Kun–, a preu 0 és una grandíssima notícia que tampoc s’ha de menystenir (a l’espera de si es repeteix alguna altra operació similar aquest dimarts). Tres molt bons moviments que s’esperava que tinguessin continuïtat amb alguna cosa més, els 3 o 4 fitxatges que va anunciar el president Laporta, potser massa precipitadament. Però en els darrers dos mesos –que lluny queden els fitxatges del Barça– s’ha comprovat que la situació és tan dramàtica que ni això, que no arribaran ni les engrunes.
Així doncs, amb aquesta plantilla, una mica descompensada per la incapacitat de fitxar i la negativa d’alguns jugadors a marxar, el Barça haurà d’espavilar-se aquest curs. Veure acabar el partit contra el Getafe amb cinc defenses, dos pivots i un únic davanter no augura gaires coses bones. Va ser indigne (tot i que potser no gaire més que veure Griezmann i Braithwaite com a referències d’atac). Aquesta és la pitjor cara de Koeman, un entrenador que quan es necessita marcar gols posa davanters i quan pateix posa defenses. Una màxima que podria semblar obvietat per a la gran majoria, però que pot fer feredat a aquells que entenen el llenguatge Barça.
Ara bé, tota moneda té dues cares. Si bé és cert que Koeman traeix la idea a les primeres de canvi, és d’aplaudir la seva aposta decidida pels joves. No té por. Pot no agradar que li hagi posat la creu a Riqui o Collado, però l’holandès creu en els joves de la casa, com va demostrar amb Gavi i Nico diumenge, i els de fora, el cas de Demir o Pedri l’any passat. Ells són l’al·licient i el salvavides, tant futbolístic com econòmic. Si a ells se’ls dona la mateixa confiança que als Braithwaite de torn el Barça podrà mirar el futur amb certa esperança. I si a això s’hi suma que Ansu torna bé i Dembélé (amb ell sí que és un enèsim exercici de fe) té continuïtat, el Barça té arguments suficients per lluitar per la Lliga. Una altra cosa és Europa.
