Comença la temporada
Finalment, ha acabat la pretemporada. Estranya, com les dels últims anys. Perquè en lloc de partits amistosos i tornejos amb copes gegantines, inclou el que en món del motor són entrenaments oficials. Tres partits que formen part de la preparació, però incideixen en la competició. Per tant, no hem de donar massa importància a les conclusions provisionals que se’n poden treure. Ni l’eufòria excessiva després del partit contra el Vila-real, ni l’exigència de dimissions de després del partit contra el Mallorca. Podem ser optimistes si ens fixem en els gols encaixats (som els que n’hem rebut menys) o molt pessimistes si ens fixem en els gols marcats (som el que n’hem marcat menys: cap). D’acord amb la màxima aristotèlica, la virtut la trobarem en el punt mitjà entre tantes sensacions i dades extremes.
El diagnòstic sobre la plantilla que ens ha quedat és força compartit. Per raons que a molts ens costen d’entendre hem cedit al Màlaga el millor dels tres laterals drets que teníem en nòmina. L’overbooking de la dreta contrasta amb la situació dels laterals esquerres, en què la diferència entre el titular i el suplement és excessiva. La resta de posicions estan ben cobertes tot i que hi ha pericos, entre els quals no em compto, que pateixen per la porteria. Jo crec que Diego López encara ens donarà un bon any i que el titular de la pròxima temporada ha de ser Joan Garcia.
Les sortides –amb l’excepció ja comentada de Víctor Gómez– em semblen òbvies. Insuficients (s’han quedat Vadillo i Fran Mérida), però correctes. Però de la mateixa manera que cap marxa m’ha generat una gran tristesa, cap de les arribades m’ha generat massa il·lusió. Perquè els dos únics sobre els quals podem tenir una expectativa especial –Yangel Herrera i Morlanes– han aterrat a Barcelona amb el vol de tornada comprat i tancat. Els gaudirem com un amor d’hivern que marxarà quan comenci la calor. Els altres tres són, com va dir ahir Rufete, jugadors de rendiment immediat. I limitat, afegiria jo. Veterans que posaran una mica de sang a un equip que no sempre en té. Sense enamorar, sense generar patrimoni, sense vendre massa samarretes. En el millor dels casos, bons professionals, que no és poca cosa.
Un equip sòlid. Això és el millor que podem dir de l’Espanyol d’aquesta temporada. Jo no en tinc prou. Potser per això, digueu-me romàntic, el que més il·lusió m’ha fet d’aquests dies ha sigut saber que Nico Melamed portarà el 21. En aquesta fusió entre passat, present i futur hi ha el que més m’importa del futbol, que inclou, òbviament, guanyar partits.
