LA GUANTERA

El cognom Schumacher fa estremir el pàdoc enmig de la boira

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

El GP d’Eifel d’aquest cap de setmana no serà una cursa més de F1 a Alemanya, i no només per la singularitat del moment, condicionat per la crisi sanitària. La categoria reina de l’automobilisme esportiu torna a l’icònic circuit de Nurburgring set anys després d’haver-ho fet per última vegada. Amb la d’enguany, aquest escenari ha acollit quatre denominacions diferents per als Grans Premis batejats com d’Alemanya, Europa, Luxemburg i ara amb el nom d’aquesta regió muntanyosa, a mig camí dels lands de Renània-Palatinat i Westfàlia, prop de les fronteres amb Luxemburg i Bèlgica. Aquest circuit és una de les pistes més mítiques de la F1. Rudolf Caracciola, Der Regenmeister (el mestre de la pluja), va ser un dels seus primers herois. Aquí va néixer la història de les Fletxes de Plata el 1934. Aquí es va fer gran la llegenda del Nordschleife, el majestuós traçat que va arribar a tenir més de vint-i-vuit quilòmetres de recorregut i 88 revolts en la seva versió llarga, i que Jackie Stewart va batejar als anys seixanta com a Grüne Hölle (l’infern verd) per la seva dificultat. I aquí és on el 1976 Niki Lauda va tenir l’accident més terrible de la seva trajectòria esportiva, quan a la segona volta de la cursa el seu Ferrari 312 T2 es va incendiar totalment després de xocar al revolt de Bergwerk; l’austríac, però, va tornar als circuits sis setmanes després de rebre l’extremunció en una recuperació miraculosa, encara que farcida de seqüeles que el van acompanyar tota la vida.

Vettel, en hores baixes

Nurburgring torna a bategar enmig de boscos espessos i els castells de sonoritats wagnerianes. El traçat modern, més curt i asèptic (5.148 metres), no té l’aura èpica del passat amb una F1 en la qual fan més tests PCR que proves aerodinàmiques. El vent que bufa aquest cap de setmana en aquest indret glaça l’aire fins a l’extrem que els habitants del pàdoc gairebé agraeixen la protecció d’unes mascaretes que, combinades amb les caputxes dels anoracs, els donen un aspecte de cavallers del Walhalla enmig de la boira que embolcalla l’atmosfera. Aquesta prova del campionat desprèn un alè que recorda més un ral·li que un GP. En els últims temps hi havia més curses en condicions de calor extrema que no pas amb aquest rigor gairebé d’hivern que posarà a prova les aptituds dels pilots sobre un asfalt més fred que de costum. La F1 només ha corregut dos cops aquí amb aquestes condicions d’un octubre tardorenc, el 1984 i el 1995, i l’experiència va ser complicada per als herois del moment. Amb un Vettel en hores baixes, consumint els últims glops d’aquesta experiència emmetzinada que ha estat el seu pas per Ferrari, ni tan sols la commemoració del 120è aniversari de Mercedes sembla un argument prou potent per engrescar els aficionats alemanys com abans. I és que, amb un sol pilot del país a la graella, i la identificació dels cotxes de l’estrella més com part d’un equip anglès -tenen la base a Brackley- que no pas germànic (tot i que Toto Wolff, el seu cap d’equip, és austríac), els mecanismes d’afinitat no semblen en el punt àlgid.

I per si amb això no n’hi hagués prou, després de l’anunci d’Honda que deixarà la F1 a finals del 2021, la vinculació de la marca de Stuttgart amb la F1 també pot quedar aigualida en un futur immediat. La denominació AMG -la divisió de cotxes esportius d’aquest fabricant- podria guanyar protagonisme ben aviat en detriment del nom històric, en associació amb Ineos, una multinacional de la indústria química amb una divisió nova dedicada a l’automoció que podria haver ofert 700 milions per comprar la majoria d’accions de la franquícia que, per cert, acaba de reconèixer un positiu per covid aquest cap de setmana, el primer que hi ha a la F1 després del del mexicà Checo Pérez. Aquesta operació potser entusiasma molt el suec Ola Källenius, el CEO de Daimler -la matriu de Mercedes-, però no fa tanta gràcia als fans de l’equip dominador dels últims campionats, que veuen que la seva entitat pot quedar diluïda. En aquestes circumstàncies, és normal que tothom sentís una mena d’esgarrifança, un calfred quan es va veure el cognom Schumacher a les pantalles de cronometratge d’aquesta cursa, ahir al matí. En aquesta tanda, Mick Schumacher -fill del set vegades campió del món, l’astre rei Michael- s’havia d’estrenar al volant d’un F1 en una competició oficial, precisament el mateix dia que es compleixen vint anys del primer dels cinc títols del seu pare amb Ferrari, després dels tests que va fer recentment a la pista de proves de la Scuderia a Fiorano. Finalment no ha pogut rodar, ja que la sessió s’ha hagut de suspendre a causa del mal temps, que impedia volar a l’helicòpter medicalitzat, imprescindible perquè els pilots surtin a la pista. Tot i això, l’esperit de Schumi ha tornat a planar sobre la boira de Nurburgring, en una espècie de visió espectral a la recerca d’un anell dels Nibelungs fet, òbviament, amb el millor or del Rin.

Hamilton, prop del rècord

No deixa de ser una al·legoria, però, que el retorn del cognom Schumacher arribi el mateix cap de setmana que Lewis Hamilton, que disputa el seu GP 260, pot igualar el record de 91 victòries del meravellós pilot alemany en 307 curses. A Sotxi va deixar escapar la primera oportunitat d’igualar una marca que el situa en el camí òptim d’empatar els set títols del de Kerpen. I qui sap si també en el de superar-lo a partir de l’any vinent, si es confirma la renovació de l’anglès pel seu equip, com tot indica.

L’anglès s’ha adjudicat cinc dels sis últims títols mundials. Des que va emportar-se el primer campionat amb els cotxes platejats el 2014, ha anat guanyant una mitjana de deu curses per temporada (aquesta ja en porta sis de deu). El bad boy de l’actual F1, l’únic pilot capaç de plantar cara a tot l’establishment del campionat i fins i tot d’enfrontar-se amb Carlos Sainz per la seva negativa a agenollar-se en les reivindicacions antiracials, ja ha superat els podis de Schumacher (en té 159) i les poles de l’alemany (ja en porta 96), però encara és lluny d’acostar-se a les voltes ràpides i a la quantitat de voltes com a líder d’una cursa que va fer aquest esportista, que continua aïllat del món després de l’accident d’esquí que va tenir a finals del 2013 a l’estació francesa de Meribel. Tot i que, amb el temps (no gaire), Hamilton pot esmicolar les xifres de Schumacher, segons algú tan especial com Bernie Ecclestone, en Michael era millor pilot que en Lewis. El passat i el present. L’estil d’Ecclestone, la seva duresa i contundència, contrasta força amb el del seu successor actual, Stefano Domenicalli, el nou CEO de Liberty Media, que recentment ha estat nomenat substitut de Chase Carey en aquest càrrec. Nascut a Imola fa 55 anys, ha assumit aquest rol procedent de Lamborghini, d’on també era el màxim executiu. Abans havia treballat a Ferrari durant tretze anys, on durant un temps va coincidir amb Schumi, i d’on va arribar a ser el màxim responsable de l’equip de F1. De refinades maneres, amb un tracte afable i gentil, segur que l’Stefano també enyorarà en Michael aquest cap de setmana, però el seu estil li impedirà comparar-lo amb Hamilton per molts records que caiguin. Una manera de fer les coses molt diferent de la d’Ecclestone. Passat i futur. El Nordschlife i Nurburgring. Schumacher -l’home amb més victòries al GP del cap de setmana- i Hamilton. Sempre Schumi, per sempre.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF