Una Champions reivindicativa? Sí, esclar que sí
BarcelonaQuè hauria passat si el Barça masculí hagués derrotat el Celta de Vigo i l’Atlètic no hagués guanyat? És a dir, què hauria passat si el mateix dia que el Barça femení guanyava la Champions, l’equip de Koeman hagués acabat amb moltes opcions de guanyar el títol? De ben segur que el tractament de la jornada de tots els mitjans de comunicació hauria sigut ben diferent. L’èxit de Göteborg serveix per recordar-nos que encara queda molta feina per fer. La Champions no és el destí final, perquè no som ni a la meitat del camí.
Queda massa feina per fer. Normalment, els partits del Barça B tenen més periodistes a la graderia que els del femení. Durant molts anys justificava la meva decisió de no cobrir futbol formatiu en un mitjà generalista dient que no volia fer cròniques d'adolescents si abans no podia informar bé dels partits de les dones adultes. La meva prioritat era aquesta: primer el futbol masculí, després el femení. Com que els altres mitjans informaven més bé d’un partit de cadets que del femení, em sentia bé. Però mai vaig acostar-me a poder oferir un tractament similar entre el masculí i el femení. És a dir, quan vaig ser cap d’Esports, mai va ser una secció equilibrada. I això que donàvem més espai a l’esport femení que els altres mitjans, gràcies a la feinada de companys i companyes com la Natalia Arroyo, l’Àlex Gozalbo i la Nuria García. Aquesta és la realitat, agradi o no.
A les sales de premsa, els homes som majoria. En anys, puc comptar amb els dits d'una la mà les dones amb càrrec en seccions d’Esports. En tants anys de feina, més enllà d’alguna broma sobre que m’estic quedant pelat o una camisa de coloraines atrevida al Camp Nou, ningú m’ha jutjat com a professional pel meu aspecte físic. ¿Passa el mateix amb les meves companyes?
Queda molt per fer. Per això, cada cop que un home tingui la temptació de queixar-se davant de discursos feministes, argumentant que "ja hem avançant", "jo no soc així" o "ets una amargada, sempre queixant-te", hauríem de callar. Si no entenem els privilegis que tenim, tenim un problema. Si en lloc d’escoltar per intentar entendre, creiem que ja ho sabem tot, mal negoci. El futbol encara és un dels sectors més masclistes de la societat. I per això és tan important tenir referents, tant a la gespa com fora. Les periodistes que eren a Göteborg, com Laia Bonals, Marta Carreras, Laia Coll, Laura Brugués i Edurne Concejo, saben prou bé el que ha costat arribar-hi. I el que queda per fer en un esport en el qual, en una final de la Champions femenina, encara hi ha més homes acreditats que dones. El mateix dia, al Camp Nou, les dones a la tribuna de premsa no deurien arribar ni al 5%. No, no es tracta de demanar quotes o fer llistes. Del que es tracta és que tothom tingui les mateixes oportunitats i sigui jutjat de la mateixa manera. I si creus que això ja és així, tens un problema.
Esclar que cal utilitzar aquests èxits per reivindicar que queda molt per fer. Sempre cal.
