El centenari d’un porter diví

Cornellà De LlobregatVestit amb un jersei negre de llana amb coll alt o en punta, segons la temporada, i una gorra de tela, la figura de Ricardo Zamora (Barcelona, 1901-1978) resultava inconfusible als camps de futbol, on va marcar tendència fins i tot per la indumentària. Anomenat el Diví per l’espectacularitat d’algunes de les seves aturades, dóna nom al trofeu que rep el porter menys golejat de la lliga espanyola, a un peculiar refús amb el colze -la zamorana - i, des d’ahir, també a la sala de trofeus del RCDE Stadium.

El debut de Zamora va arribar ben aviat, amb només 15 anys. El 22 d’abril del 1916 va començar a forjar la seva llegenda a l’antic estadi O’Donnell del Madrid, on l’Espanyol va disputar dos amistosos. El primer va acabar amb empat 1-1, el segon, amb victòria espanyolista per 0-2. Anys més tard, quan un periodista francès li va preguntar si recordava el primer gol encaixat, va respondre: “No, però era en fora de joc”.

La seva presència en aquells partits, però, va resultar accidental, ja que l’aleshores porter titular, Pere Gibert, el Grapas, va negar-se a viatjar per atendre uns negocis que tenia a Barcelona. Llavors l’Espanyol va recórrer d’urgència a un jove porter que defensava l’Universitari i a qui la seva família no volia deixar marxar sol. Els va convèncer l’aleshores tresorer periquito, Josep Maria Tallada, que va prometre que supervisaria un Zamora de qui son pare, metge, volia que seguís la seva estela. La passió de Zamora per l’esport, però, va truncar aquells desitjos. “Havia promès als meus pares que deixaria el futbol per acabar als estudis, però seguia reunint-me amb els amics per jugar”, va recordar.

En aquells dos amistosos va començar a forjar-se un mite que disputaria 11 temporades amb l’Espanyol repartides en dues etapes -entremig, va jugar tres anys al Barça-. La seva contribució va ser clau a l’hora d’alçar el primer torneig oficial espanyolista, la Copa d’Espanya del 1929, un dels molts títols que vestirien el seu extens palmarès. Excepcional i carismàtic porter, fumador empedreït i amant del bon conyac, Zamora va destacar per un caràcter fort, uns nervis d’acer i uns reflexos felins sota els pals. “Era un gran porter. A més, era molt presumit, i un porter presumit sempre té més valor”, va definir-lo en el seu dia l’exvicepresident blaugrana Nicolau Casaus. “Era tan bo que teníem por de xutar, sempre sabia on aniria la pilota”, recordava Giovanni Ferrari, exdavanter de la selecció italiana, deixant clar que la seva fama va adquirir caràcter mundial. “Jo no significo res al costat de Zamora”, va sincerar-se un altre mític porter, José Ángel Iribar, el dia del seu funeral.

“En un torneig a Mèxic, tots els mitjans el buscaven, ja que era el responsable institucional”, explica l’exporter Joan Josep Coco Bertomeu, rememorant la transcendència de la seva figura fins i tot un cop retirat, quan va ocupar diferents càrrecs al club. “Zamora representava la senzillesa com a persona. A partir d’ell vaig aprendre el que era l’Espanyol”, va recordar ahir l’actual entrenador de porters espanyolista, Tommy N’Kono. “Portar una samarreta com aquesta és una responsabilitat molt bonica però que encara no mereixo”, afegeix l’actual porter Pau López, que lluirà contra el Celta una samarreta commemorativa amb la qual l’Espanyol homenatjarà el centenari del seu debut. Serà un jove de la casa -com Zamora- qui intentarà fer reviure una de les cèlebres frases que li van dedicar: “ Uno a cero y Zamora de portero ”. Sinònim de victòria.