A casa o a fora
En molts moments, però sobretot en els de projectes futbolístics austers i després d'un mal balanç en la campanya anterior, és habitual que directius i seguidors es treguin del barret una frase suposadament balsàmica: "Confiarem en gent de casa". És un recurs que apel·la al sentiment de l'aficionat, de qui s'espera que, en la majoria de casos, farà l'associació entre resultat discret i procedència llunyana de part de la plantilla. En realitat, els factors són molts, i van des dels estrictament esportius, com les lesions o la confiança dels jugadors, als de despatx, com confegir una plantilla descompensada. A més, en parlar de "la gent de casa" es fa una associació d'idees incorrecta: es pensa que els jugadors locals són talent barat a qui es pot recórrer quan cal amb l'arma de la proximitat. En el futbol professional, els secretaris tècnics saben que no és així.
Pot ser, per descomptat, una qüestió de perfil: no necessàriament el jugador nascut a dos-cents metres de l'estadi respon al que necessita l'equip en aquell moment. Però hi ha, també, una qüestió econòmica: no es torna a casa a qualsevol preu. Des que va tornar a Segona el 2008, el neologisme gironització ha dominat les campanyes de fitxatges del Girona. Al mateix temps, veus més assenyades dins del club s'estimaven més parlar de models: primer, el referent va ser l'Eibar; més tard, el Numància. El segon cas sembla més d'acord amb la realitat: els sorians només han tingut un jugador de la ciutat, Víctor Andrés, com a titular habitual, i la resta d'aparicions "de la casa" enguany han estat esporàdiques i del filial. Al Girona, gairebé cada estiu han dit adéu futbolistes de la demarcació amb un paper clau en els ascensos en cadena dels blanc-i-vermells. Albert Serra va viure l'ascens del Llevant a Primera; Matamala, als 36 anys, ha renovat una campanya més amb el Recreativo, on reconeixen sense fissures la seva aportació dins i fora del camp; Xumetra ha crescut exponencialment a Elx i ara està disposat a fer un pas més enllà. La temporada 2011-12, només hi havia cinc gironins a la plantilla: el tercer porter Quintanas, Juncà, d'aparició més esporàdica, Jose, Corominas i Dorca. I l'olotí ha estat l'última dosi del degoteig. Als vint-i-nou anys, després de dos ascensos i tres permanències a Montilivi, Dorca podia renovar o sortir de Catalunya per primer cop, a la recerca de noves experiències com a futbolista professional. Al migcampista no li han faltat propostes, i assegura que bones, però s'ha decidit, simplement, per la que, al seu parer, li oferia millors condicions, tot i la complexa situació del club: la del Racing de Santander. Això sí, el substitut és local: Eloi Amagat debutarà a Segona.
Difícil d'executar
Gairebé l'endemà de signar la tornada a Primera, el Celta anunciava la renovació dels seus jugadors catalans, el gironí Joan Tomàs, el barceloní David Català i l'hospitalenc Quique de Lucas. El Valladolid ha ascendit amb la feina remarcable del vallesà Marc Valiente i el lleidatà Jofre Mateu. A un gol de la utopia va quedar-se l'Alcorcón del vigatà Oriol Riera i del barceloní Abraham González. El Còrdova va sucumbir al play-off tot i l'alt nivell exhibit pel porter papiolenc Alberto García, i també va fracassar l'Hèrcules de Felipe Sanchón. Ara mateix, si aquests futbolistes es plantegessin el retorn, trobarien dos clubs amb una marcada limitació econòmica i amb unes aspiracions esportives, si més no, indefinides. Només empatitzant una mica amb ells s'entén millor per què el reclam de "la gent de casa" és tan complicat d'executar per al director esportiu.
Aquest és l'últim El germà petit de la temporada. Tenint ben presents encara les pèrdues del company Toni Nadal (bon seguidor i conversador de futbol català), de Miki Roqué, de Dani Montesinos, del jugador del Matadepera Josep Colomer... m'agradaria acabar amb un record a totes aquelles persones vinculades d'una manera o altra amb el futbol i els mèdia, tema habitual en aquests articles, que ja no són entre nosaltres.
