El cansament d'una existència invisible
Quatre partits de Lliga i seguim sense guanyar. Diumenge l'equip va fer una bona primera part. El resultat, si no fos per la delicada situació a la classificació i perquè ens van tornar a remuntar, no és tan dolent. Tenim un greu problema defensiu amb l'encomanable inseguretat d'un Cristian Álvarez que demana a crits la titularitat de Kiko Casilla i la baixa forma d'un Joan Capdevila sense recanvi. La fragilitat defensiva i una mala condició física general que esperem que sigui d'arrel psicològica van impedir una victòria que a la mitja part semblava segura. Per tant, cap excusa.
Ara bé, l'arbitratge va ser nefast. Amb la injustícia de les petites coses: el criteri amb les targetes, l'actitud, les faltes al mig del camp. I, per completar-ho, l'expulsió de Longo (quin gran jugador!), amb què va demostrar ser un mal jutge.
Però no tinc cap intenció de queixar-me de l'arbitratge. El que em subleva (una mica) és que ningú n'ha parlat. De fet, aquest mal arbitratge no ha existit. I no demano que obrís el Telenotícies com succeeix quan Messi esternuda o Shakira confirma el seu embaràs.
Com aquests temes, el mal arbitratge de diumenge no és gaire important. Però que es parli dels uns i no dels altres no és un reflex de la realitat: construeix realitat, defineix el territori de la veritat. I els que donem una altra versió d'aquesta realitat som enviats al córner, som excèntrics. El que diumenge vaig veure acompanyat de més de 23.000 persones no va ser. De fet, hi ha moments en què dubto si vaig anar a Cornellà-El Prat.
Com recordava Sebastià Alzamora referint-se als seguidors de l'Espanyol, que siguem paranoics no significa que no ens persegueixin. I afegeixo: la persecució (en forma d'anul·lació) i la paranoia es retroalimenten.
Per això ja no sé si quan m'indigno (una mica) perquè ningú ha recordat el passat blanc-i-blau de Pablo Zabaleta (i hem menjat Touré Yaya a totes hores) o perquè, amb l'excepció de l'ARA, ningú ha recordat el quinzè aniversari de l'enderrocament de Sarrià, tinc raó o m'estic tornant paranoic.
