03/10/2018

El camí per aconseguir "aquella copa tan bonica"

2 min
Els jugadors del Barça, aplaudint els aficionats a Wembley

Ha hagut de passar més d’un any de Valverde per veure un partit rodó del Barça. Rodó vol dir 90 minuts de gran futbol, independentment del resultat. Fins ara l’equip havia regalat algunes actuacions puntuals (com la segona part al Bernabéu el dia del 0-3, per exemple) però cap partit complet. A Wembley, en un escenari mític, i el dia que l’entrenador va ser valent fent l’alineació, el Barça no només va tornar a ser el Barça: va presentar candidatura a la Champions, “aquella copa tan bonica”, que deia Messi.

Fins i tot al minut 70, quan el Tottenham s’havia acostat al marcador (2-3) i la victòria perillava, el Barça sabia que estava fent el seu millor partit. Una de les lliçons del duel a Wembley és que, quan les coses van mal dades, el millor que es pot fer és tenir paciència i apostar per recuperar la pilota en comptes d’acumular homes al darrere. Perquè va ser amb la pressió que va arribar el quart gol de Messi.

Cert, una flor no fa estiu, i l’equip ve de guanyar dos punts de nou possibles a la Lliga. Però no es tracta de resultats sinó de joc. I això és el que més ha teigut el Barça i el que més ens obsessiona als que defensem que la millor manera de guanyar és centrar-se en la pilota, en el control, en la pressió i en el domini. D’aquí la insistència per mantenir el 4-3-3, o per donar galons a Arthur al mig del camp, algú que s’ofereix, que juga fàcil, que té el futbol al cap.

Segurament va ser la notícia positiva del partit. Com la bona actuació de Lenglet. I, esclar, el xou de Messi. Quan ell rutlla, no sempre l’equip rutlla. Però quan van de bracet la cosa té bona pinta.

Potser l’únic dubte és si el Barça té prou profunditat de plantilla. Això sí, si els onze de Wembley estan en forma, es pot anar a tot arreu. I sense por.

stats