No ha trobat el moment. Ha tingut 7 anys per complir el somni de qualsevol aficionat culer i veure el Barça en directe des d'una perspectiva privilegiada. Però a José Luis Rodríguez Zapatero no li ha anat bé ocupar un espai a la llotja del Camp Nou tot i les reiterades invitacions. Només va trobar un forat a l'atapeïda agenda d'un president de govern espanyol per seure al costat de Laporta a l'estadi de Saint Denis o a l'Olímpic de Roma. És clar que cap hoste de la Moncloa hauria deixat escapar una fotografia d'un equip espanyol aixecant l'Orelluda. Ni que el finalista hagués estat el Numància.
Fotografies. Zapatero n'ha protagonitzat de cèlebres com a candidat o ja en format president. Va aparèixer al balcó de la plaça de Sant Jaume mentre el primer tripartit celebrava el ritual del seu bateig institucional. També va donar la volta al món la seva estampa assegut a la tribuna d'autoritats mentre l'exèrcit dels Estats Units desfilava per Madrid un 12 d'octubre. El líder va assumir el risc d'aquestes imatges amb conseqüències. En canvi, algú l'ha assessorat que Espanya no pot pair veure el seu president celebrar un gol dels de Guardiola a la llotja del que per a molts dels seus electors, fins i tot els de més a l'esquerra, deu ser el Temple del Mal. Hi va haver un moment en què ZP feia bandera de l'Espanya plural i picar-li l'ullet al Barça feia modern. Un moment fugaç.
La cadira buida del president culer a l'estadi contrasta amb la naturalitat amb què Aznar o Rubalcaba exhibeixen madridisme. Són tan habituals al palco del Bernabéu que algun dia els faran un lloc al costat de Di Stefano en les presentacions dels nous fitxatges de Florentino. I no se'ls veu patir gens pel cost electoral que això els pot suposar. Ni hi ha constància d'irritacions cutànies quan presencien un triomf del seu equip contra un altre equip espanyol (Zapatero només preveia visitar al Camp Nou en partit europeu). Carles Vilarrubí, vicepresident i amo i senyor de la llotja del Camp Nou, ha decidit convidar Zapatero després del 20-N aprofitant que serà un expresident sense res a perdre. De fet ja ho ha perdut tot. S'ha perdut l'excitació d'una nit d'inspiració de Messi, l'ambient d'una golejada harmònica del millor equip del món o l'orgull de llegir Unicef a la samarreta dels cracs. Veient la tendència que marquen les enquestes preelectorals i el resultat que treu als sondejos de valoració de polítics, una nit de futbol no li hauria fet perdre més suports que altres decisions que ha pres.
