BÀSQUET

Andrea Vilaró: “Desitjo tornar a desprendre felicitat i energia a la pista”

Entrevista a la jugadora del Perfumerías Avenida

La Supercopa femenina de bàsquet estrena format: s’emparellen els quatre millors equips de la competició aquest cap de setmana a Bilbao. El plat fort de les semifinals que es disputen dissabte és el duel entre el Perfumerías Avenida i l’Spar Girona, tot un clàssic dels últims anys i que comptarà amb la presència d’Andrea Vilaró (Barcelona, 1993). Un positiu per coronavirus a la plantilla, però, ha posat en suspens la participació de l’equip castellà, que va suspendre els entrenaments, abans de descobrir que totes les jugadores donaven negatiu. L’altra semifinal la jugaran el Lointek Gernika i el València Basket i la gran final entre els guanyadors serà diumenge.

Quina batalla per començar, oi?

És molt bonic que aquest sigui el primer partit oficial i una gran forma de recuperar les sensacions amb què vam acabar la temporada passada, encara que finalitzés de manera inesperada. Cap dels dos equips estarà al seu màxim potencial, però segur que serà molt complicat. S’hauran de fer els millors quaranta minuts possibles, i el fet de mantenir la concentració agafarà importància. Hi haurà moments en què passarem unes dificultats diferents de les que ens trobarem en un altre instant de l’any, quan hi hagi més rodatge, però la il·lusió per tornar a jugar ho compensa tot.

¿Creus que la configuració actual del torneig tindrà bona acollida?

Sempre és positiu que hi hagi competitivitat, els responsables i organitzadors de l’esdeveniment han fet un gran esforç per dissenyar una bona edició. Potser el cos no respondrà com en altres, però ens desplaçarem amb la convicció ferma de fer dos bons partits i intentarem que la nova idea s’estabilitzi perquè si ho fa serà senyal que és adequat per a tothom.

Com hi arribeu?

Ens veig prou bé, de veritat. Vam iniciar els entrenaments el 3 d’agost i hem pogut disputar quatre partits, encara que al principi no ho teníem clar. No descobreixo res si dic que hi ha molt marge de millora, però estic convençuda que estem preparades: tant físicament com mentalment i pel que fa a joc.

Què us demana Roberto Íñiguez, el nou entrenador?

El pla no canviarà gaire respecte al que fèiem amb Miguel Ángel Ortega, perquè és el que ens va bé i coincideix amb el que ell espera. Té molt clar quin tipus d’idioma cal practicar i exigeix ser un equip intens, que jugui de pressa i sigui dinàmic, amb possessions continuades i una defensa sòlida. Tenim un perfil de jugadores adequades per posar en pràctica aquest estil, així que no podem perdre aquests matisos.

I el teu rol, quin serà?

Vol donar-me més protagonisme, i que passi a ser una jugadora que tiri del carro i doni exemple, juntament amb la Silvia Domínguez; però a totes ens demana que siguem nosaltres mateixes per poder mostrar la nostra millor versió. Em noto útil, sento que li funciono bé i a partir d’aquí haig d’anar creixent. L’any passat va ser dur. I estem treballant per recuperar l’Andrea Vilaró del Cadí La Seu, perquè torni a desprendre aquella felicitat i energia a la pista. És el que desitjo. Si ho aconsegueixo, aportaré molt més del que he aportat fins ara.

Quan s’aterra a un equip guanyador, ¿també cal passar un període d’aclimatació? ¿O l’exigència ho prohibeix?

Viable ha de ser, perquè tothom necessita el seu temps d’adaptació. És cert que em va costar bastant i quan tot semblava que s’estava posant a lloc, la competició es va aturar. Pretenc fer un pas endavant per poder ajudar com somio fer-ho. Sempre es pot dir que no, quan et truquen, però feia molt temps que tenia present intentar-ho. Em veia preparada i vaig decidir que era el moment oportú. De fet, ho tornaria a repetir. Al cent per cent. No em penedeixo de res. Ambicionava fer un canvi i seguir desenvolupant la meva trajectòria. Però la gent potser no entén que tot canvi costa i que al principi fins i tot pot semblar un moviment negatiu.

Com s’enfoca una situació com aquesta, psicològicament?

Quan formes part d’una entitat construïda per aixecar títols, ja saps que hi haurà moltes jugadores barallant-se per la posició tal com ho fas tu. I no sempre sortirà tot de cara. S’ha de tenir paciència, tot acaba arribant. Espero que aquest sigui l’any, vull tornar a sentir-me important. Perquè a mi m’ha passat que apareixen els neguits i penses que no vals o no saps jugar a bàsquet. Vaig reflexionar molt, durant el confinament. Però m’he adonat que no puc estar perdent el temps amb pensaments negatius, que no val per a res pensar que no soc capaç de fer segons què. Haig de confiar en mi perquè ningú ho farà per mi; perquè quan un confia en si mateix, la gent del seu voltant no dubta d’ell. Aquesta és la filosofia a la qual m’abraço.

¿És exagerat afirmar que vas marxar del Cadí, però una part dels teus sentiments segueixen allà?

La gent que em coneix sap que al meu cor, estigui on estigui competint, hi ha el Cadí La Seu. Estic pendent de l’equip en tot moment, tinc una immensa relació amb les jugadores i hi tinc persones que m’estimo moltíssim. És un lloc súper especial, vam viure coses precioses, i poden i podran comptar amb mi per al que necessitin.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF