Barça
Esports 17/08/2021

Al Barça, patir crisis i aixecar-se és una tradició

La “dramàtica” situació econòmica del club s’uneix a altres moments complicats de la història del club

4 min
Obres de la construcció de l'estadi del Futbol Club Barcelona el 1956

BarcelonaLa història dels clubs de futbol, com passa amb els països o les famílies, s’ha construït sobre els fonaments ben sòlids dels fets històrics. Però a sobre s’hi aixequen pisos i pisos de fantasies, en ocasions ben allunyades de la realitat. Al Barça, aquests darrers 15 anys plens d’èxits han arraconat a la memòria col·lectiva aquells episodis en què el repte no era seguir rebent les mirades envejoses dels altres clubs, no. Llavors el repte era sobreviure. Mentre molts joves es freguen els ulls ara que els toca viure la primera gran crisi del seu club, amb aquesta situació econòmica definida com a “dramàtica” pel mateix president Laporta, els més veterans reviuen records del passat, ja que la història, cíclica, sol repetir-se. L’actual crisi és la primera del segle XXI, però no deixa de ser un altre d’aquells moments complicats que defineixen la personalitat del barcelonisme tant com els triomfs.

L’assemblea dels 32 socis 

El 1908, l’únic punt en l’ordre del dia era la dissolució del club

Quan no tenia ni 10 anys de vida, el Barça va estar a un pas de sumar-se a la llarga llista de clubs de futbol amb una vida efímera. El 2 de desembre del 1908, de fet, es va fer una assemblea del club amb un sol punt del dia: dissoldre el club. Joan Gamper va evitar-ho. “No va ser-ne tan sols el fundador, va ser el salvador del club quan en aquella reunió del 1908, amb tot just 32 socis al Barça, l’únic punt de l’ordre del dia era la desaparició. Ell era un líder i no va permetre que el Barça desaparegués, anant porta a porta per convèncer els socis per tirar endavant”, defensa el seu net Xavier Gamper. “La major part de clubs que neixen a finals del XIX i inicis del XX desapareixen poc després, perquè no deixaven de ser una colla d’amics que volien jugar. I quan apareixien altres prioritats, el club plegava. Però Gamper va evitar que el Barça tingués el mateix destí”, recorda l’historiador Carles Santacana. 

Primera junta del Futbol Club Barcelona amb Joan Gamper de president.

La xiulada a l’himne del 1925

La dictadura de Primo de Rivera va tancar el club durant uns mesos

El 1935, Gamper seguia sent un dels pals de paller del club, però el Barça havia canviat molt i s'havia convertit ja en l’equip més estimat del país. Un país que també havia canviat molt, ja que vivia la dictadura de Primo de Rivera. El 14 de juny del 1925, de fet, un amistós a l’estadi de les Corts entre el Barça i el Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català va acabar amb l’afició xiulant la Marxa reial, l’himne espanyol. La reacció del govern militar presidit pel governador Milans del Bosch va ser decretar el tancament de l’estadi i de totes les activitats del club. Gamper marxaria a l’exili patint pel futur d’un club vinculat ja al catalanisme. “Les sancions van posar el Barça contra la paret, però en el fons reforçarien l’entitat, ja que els socis van seguir pagant la quota i altres persones que potser fins llavors no havien valorat fer-se socis del Barça, com el mateix Josep Suñol i Garriga, ho van fer en senyal de suport”, recorda Santacana.

La Guerra Civil 

Un afusellament, repressió, penúries i una gira salvadora 

Si tot un país va patir, com no havia de patir una entitat? La Guerra Civil va colpejar durament el Barça, tant en l'aspecte social i econòmic com físic, ja que la seu del carrer Consell de Cent, 333, va rebre l’impacte de les bombes feixistes i el president Suñol i Garriga va ser afusellat pels franquistes. La famosa gira per Mèxic i els Estats Units va ajudar a salvar el club. Mas Serrano, un català que vivia a Mèxic i havia jugat a beisbol al club, va posar-se en contacte amb l’entitat, presidida per una gestora liderada per Rossend Calvet, per proposar organitzar una gira per Mèxic, on el govern de Lázaro Cárdenas era amic de la República. La gira, que creixeria amb uns partits a Nova York, va permetre estalviar uns 13.000 dòlars guardats en un banc de París, claus per poder renéixer en aquella postguerra en què l’escut i el nom de l’entitat van ser canviats pels nacionals un cop van entrar a Barcelona. Centenars de socis del club van marxar a l’exili. De fet, molts jugadors tampoc no van tornar de Mèxic. La postguerra va ser dura i el 1942 el Barça arribaria a jugar la promoció per no baixar a Segona contra el Múrcia. De mica en mica, però, el club ja s’havia anat aixecant i havia guanyat la Lliga el 1945. “A nivell social durant la guerra la xifra de socis va caure, però en pocs anys ja va superar per primer cop els 10.000”, diu Santacana.

La inauguració del Camp Nou, el 1957.

Nou estadi, butxaques buides

La construcció del Camp Nou va deixar el club contra les cordes

Als anys 50, tothom sabia que el vell estadi de les Corts havia quedat petit, així que el Barça va decidir fer un pas endavant i construir el Camp Nou. Ara bé, tal com passa ara amb l’Espai Barça, els pressupostos inicials i la realitat no van assemblar-se gaire. Inicialment es va dir que tot plegat costaria uns 66,6 milions de pessetes, però al final el Camp Nou va enfilar-se per sobre dels 288 milions. A més, el president Miró-Sans no volia estalviar amb el sou d’una plantilla que aspirava a tot i va portar el Barça a un cul-de-sac que va provocar que la junta demanés als socis si podien avançar el pagament dels seus abonaments i llancés una emissió d’abonaments. I, malgrat tot, el club només va poder cobrir 191 dels milions que va costar l’estadi, motiu pel qual va caldre vendre jugadors. D'altres, com Ramallets i Segarra, una mica a l’estil de Piqué avui, van arribar a oferir part dels seus estalvis per ajudar el seu Barça. El Barça va poder estrenar el seu estadi, cert, però encadenaria 14 temporades sense guanyar la Lliga. Anys de derrotes que van forjar el caràcter de molts barcelonistes.

stats