L’autoritat d’Ernesto Valverde

Un dels principals riscos de ser l’entrenador d’equips com el Barça és deixar-se portar per l’entorn a l’hora de dirigir el vestidor. L’entorn extern i l’intern, que va del populisme a les qüestions econòmiques, passant per les pressions de jugadors, agents i, fins i tot, directius. En resum, saber tenir les espatlles prou amples per encaixar les crítiques sense ensorrar-se i la valentia per prendre decisions compromeses. O sigui, autoritat. I això és exactament el que demostrava Ernesto Valverde contra l’Inter.

Amb la lesió de Messi, en el partit contra el Sevilla, el Txingurri va recórrer al manual bàsic i va fer entrar Dembélé per ocupar el lloc de l’astre argentí. Però Dembélé no va ser de gaire utilitat. Més aviat el contrari, amb una actitud molt reprovable, prenent decisions equivocades una vegada i una altra i acabant amb una merescuda xiulada dels aficionats que hi havia al Camp Nou. La pilota, doncs, era a la teulada de Valverde, i l’entrenador li va receptar banqueta, amb un missatge inclòs a la roda de premsa de dimarts: “Dembélé ha de treballar més, als partits i als entrenaments”.

Veure a la banqueta un futbolista que ha costat 145 milions -comptant fixos i variables- fa mal d’ulls. Ara bé, encara hauria fet més mal d’ulls veure a la gespa una segona actuació galdosa de l’extrem francès. El tècnic sabia que es podia refiar de Rafinha. No té tanta tècnica, ni juga bé amb les dues cames ni té un físic tan explosiu. Però coneix el sistema, és disciplinat i actua amb sentit comú, com es va veure.

Dembélé no era l’únic nom conflictiu. L’altre era el d’Arturo Vidal, que va pensar que fent el burro a les xarxes socials en tindria prou per acollonir l’entrenador. Doncs no. Ni al tècnic ni als seus companys. Entre tots es van encarregar de posar-lo a lloc -perquè els capitans també hi van ficar mà-. Valverde va ser sever amb ell: el va deixar a la banqueta en els partits contra el Sevilla i el València i el va fer jugar únicament tres minuts a Wembley. També ahir va ser suplent i va entrar a l’últim quart d’hora. Va semblar que havia entès el missatge: va fer un joc efectiu, en la posició i en la pressió, i va ajudar en l’acció del segon gol.

Alguns diran que l’entrenador es va arriscar. Jo prefereixo dir que l’entrenador va fer d’entrenador. Això que sembla tan senzill i que, en realitat, és la mar de complicat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF