L’atleta que va obrir les portes d’Europa

BarcelonaUn acte de justícia. La Creu de Sant Jordi que rebrà pròximament premiarà la trajectòria de Tomàs Barris, el migfondista barceloní que va esquerdar fronteres, que de pas complirà una promesa feta al seu pare, que preguntava per què mai no li havien atorgat aquesta distinció. “La meva vida atlètica es va desenvolupar al franquisme. No tinc la culpa d’haver nascut tan aviat. Això em va tacar moltes portes. Polítics de pacotilla recordaven que no em podien premiar perquè era l’home del franquisme”, diu Barris.

Només té 88 anys, una agenda molt activa i una energia brutal. Cada dia fa una hora i mitja de gimnàstica en dejú. Té un petit truc per mantenir-se eternament jove i flexible: diàriament passa per sota una tauleta baixa que l’obliga a estirar-se com un gat. També corre per la terrassa. I tothom el mira, fins al punt que els veïns l’imiten, motiu pel qual que sovint abaixa el tendal. S’inventa exercicis que li van bé perquè coneix el seu cos. Per alguna cosa té el títol d’entrenador d’atletisme, monitor poliesportiu i fins i tot d’entrenador nacional de futbol. Tot ho fa al seu pis de l’avinguda Roma, que va comprar en honor als Jocs de Roma en què va participar.

Especialista en 1.500

Amb el seu estil elegant i elàstic va parar el crono en 3:41.7 (Turku, 1958) en una pista de cendra, un registre que segons els especialistes equivaldria a menys de 3:30 sobre el tartan. Era la 20a millor marca de tots els tremps i un rècord d’Espanya que va durar deu anys. Va batre 33 rècords més a l’aire lliure (xifra avui encara no superada) i va ser el primer atleta espanyol a fer mítings per Europa, a més d’obrir les portes del professionalisme estatal.

Juan Antonio Samaranch va tenir un paper vital amb una gestió decisiva: que pogués entrenar a Friburg (Alemanya) amb Woldemar Gerschler, el preparador més prestigiós del món. Corria per un camí de terra inacabable que tenia marcats trams de 100 metres amb una estaca i ho alternava amb el seu treball a la Diputació de Barcelona. Per primera vegada feia entrenament fraccionat, amb 50 o 60 sèries de 100 metres. Una revolució.

Anteriorment només feia cursa contínua i, per exemple, donava voltes a l’estadi de Sarrià quan competia amb l’Espanyol. A les nits, per cert, l’exjugador perico Tin Bosch, que vivia al mític Xalet, el deixava passar a la gespa i córrer per fora de la ratlla de banda i per dins les porteries, on no hi havia xarxa. Després de vestir la samarreta blanc-i-blava va fitxar pel Barça perquè el president Miró-Sans li va fer una oferta econòmica que no va poder rebutjar. Va participar en tres Jocs del Mediterrani, entre ells els de Barcelona (1955). I té la recepta perquè els de Tarragona 2018 siguin un èxit: “Cal mostrar al món els monuments de Tàrraco: si se sap escenificar com es va fer al Jocs Olímpics de Roma 1960 seran els millors Jocs del Mediterrani”. Precisament a la Ciutat Eterna va veure en viu com Abebe Bikila corria descalç sobre les llambordes i guanyava la marató, a més de compartir vila olímpica -i algunes converses- amb el també or olímpic Cassius Clay (més endavant Mohammed Ali).

Com a curiositat, va fer el curs d’entrenador nacional de futbol a Madrid amb Luis Aragonés i Miguel Muñoz com a companys. I va obtenir la nota més alta de la promoció... en tàctica! Amb l’Hospitalet va estar a punt de pujar a Segona Divisió, i va inventar exercicis com la repentització, reaccionar davant una acció imprevista. Després va rebre ofertes de Primera (Granada i Rayo), però les va rebutjar pensant en una bona jubilació: no volia perdre l’antiguitat a la Diputació. Va ser molt llest. Sabia que viuria molts anys. Mens sana in corpore sano.