Arribar a l’èxit sense arrogància
Tim Duncan havia de ser nedador. I dels bons. Els especialistes diuen que era un prodigi dels 400 metres lliure. La seva prometedora trajectòria el va fer somniar a poder seguir les passes de la seva germana Tricia, olímpica a Seül 1988, i disputar els Jocs de Barcelona 1992. Tres anys abans de la cita, però, l’huracà Hugo va assolar Saint Croix i va destrossar moltes de les infraestructures de les Illes Verges, incloent-hi l’única piscina de dimensions olímpiques. El seu lloc d’entrenament. Atemorit pels taurons i disgustat per la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el jove no es va sentir amb forces per continuar la seva preparació professional en aigües obertes.
La influència del seu cunyat, que havia jugat a bàsquet a la Universitat de Columbus, el va incitar a canviar d’esport, una decisió que va capgirar la seva vida. Els San Antonio Spurs li han retirat ara la samarreta, un merescut honor que pocs van preveure quan l’any 1997 va ser escollit en primera posició del draft. La NBA no s’esperava un jugador així. L’aler pivot ha sigut un exemple constant de com estimar-se la professió. El seu respecte pel joc i la seva ètica de treball han sigut dues lliçons constants de professionalitat. La seva capacitat per entendre el joc i dominar-lo sense artificialitats innecessàries s’ha convertit en el millor exemple per resumir les virtuts dels San Antonio Spurs de Gregg Popovich. El binomi s’ha tancat amb cinc anells de campions, però sobretot ha servit per demostrar que a l’èxit també s’hi pot arribar sense arrogància. Des de la humilitat.
Mesos després de deixar les pistes de bàsquet, Duncan va passar fa uns dies per l’entrenament dels seus estimats Spurs per ajudar Pau Gasol a treballar el seu un contra un. La metàfora és perfecta. Quan la majoria dels jugadors retirats comencen a malbaratar les seves fortunes, ell va optar per seguir ajudant. Com sempre, vaja.
