L’ALTRA MIRADA

“A l’arquitecte del Sant Jordi li tremolaven les cames”

Deu anys després, el Supercross & Freestyle de Barcelona es torna a celebrar aquest dissabte a la tarda

MARTÍ MOLINA
MARTÍ MOLINA

Era el novembre del 1990. Feia escassament dos mesos que el Palau Sant Jordi s’havia inaugurat amb l’Open McDonald’s de bàsquet. Però faltava una prova de nivell per testar la capacitat poliesportiva i multifuncional d’una de les joies de la corona dels Jocs de Barcelona’92. Un dia van aparèixer a les oficines els responsables de RPM. “Bon dia, volem fer-hi un Supercross”. I van obtenir com a resposta mirades d’estranyesa, perquè molts ni sabien què era, allò.

Bàsicament, consistia a transformar el pavelló, omplir-lo amb més de 200 camions de terra, convertir-lo en un circuit per derrapar i fer salts. “Ens calia molta inversió pels costos que suposava, i passava que era un espectacle que tenia molt poc ressò a casa nostra, pels pocs aficionats de llavors”, recorda Juan Porcar, CEO de l’empresa impulsora (avui RPM-MKTG). No van vacil·lar, i l’aposta, aquell “salt al buit”, va ser tot un èxit. Raymond Blancafort, en la seva crònica de Mundo Deportivo, titulava: “Torna aviat, Supercross”. Amb les graderies gairebé sempre plenes, l’espectacle es va celebrar ininterrompudament fins al 2008. Aquest dissabte el Sant Jordi torna a acollir el Supercross & Freestyle, o sigui les curses i el concurs de salts (18 h). Serà la vintena edició.

“El supercross d’avui dia no té res a veure amb aquella primera edició, tot és diferent”, comenten els organitzadors, que ara pateixen per quadrar els números però ja no han de patir perquè el pavelló s’ensorri. I és que, vist amb perspectiva, el que avui és una anècdota aquell 1990 era una qüestió que preocupava moltíssim. Especialment a l’arquitecte, el japonès Arata Isozaki, que quan se’n va assabentar gairebé s’ennuega. “Li tremolaven les cames!”, recorda Porcar. Faltaven dos anys per als Jocs, no es podia cometre cap error, i Isozaki mateix va dirigir la transformació de l’espai. “Sobretot, que no hi hagués cap desgràcia”. I no va passar pas res. Ben al contrari. “Vam veure que el Palau Sant Jordi era una cosa fora de sèrie. Que teníem una instal·lació única a la ciutat”, recorda Marta Carranza, amant de les motos, actualment comissionada d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona.

Deu anys després

La crisi econòmica del 2008 va forçar els promotors a abaixar la persiana. Aleshores semblava que definitivament. Un dels grans hàndicaps del Supercross & Freestyle de Barcelona és que no forma part de cap campionat, sinó que es tracta d’una cursa única en el calendari. Encara que els guanyadors obtinguin premis en metàl·lic, l’organització s’ha de rascar la butxaca per garantir-se la presència dels pilots de referència. Això implica una dependència màxima dels patrocinadors, de la venda d’entrades i dels drets televisius. Deu anys després han cregut que valia la pena tornar-ho a intentar. I sembla que amb fortuna. Les entrades, expliquen, s’han venut a bon ritme. Encara en queden unes quantes per vendre, però calculen que superaran sense problemes els 10.000 espectadors.

Ara bé, el pas endavant no ha sigut fàcil. El Supercross de París ha sigut una pedra a la sabata inesperada, perquè ha canviat de dates a última hora i ha coincidit amb l’edició de Barcelona. “Això ens ha portat molts problemes, sobretot en el cas dels pilots dels Estats Units”. Ara bé, han pogut tancar un cartell de prou nivell amb la presència dels nord-americans Malcom Stewart i Josh Grant. A ells s’hi afegeixen els locals Nil Arcarons, Nil Bussot o Joan Cros, en la modalitat de supercross. En la categoria de salts, el cap de llista serà el francès Tom Pagès, considerat el millor del món de l’especialitat. I no hi faltarà Edgar Torronteras, guanyador sis anys seguits a Barcelona (del 1997 al 2002). Curiosament, Torronteras ja va ser protagonista de la primera edició, quan va participar en el concurs de salts amb només deu anys. Per a ell, especialment, serà com tornar a córrer a casa.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF