Som uns antics
Quan el meu sogre va sentir de la veu de la seva filla les paraules dels malsons de l’alcalde Trias (“M'he enamorat i ell és perico”), ho va resoldre amb un concís i contundent “Quin noi més antic!” La veritat és que el qualificatiu em va agradar. Ser de l’Espanyol té la distinció de l'antic. També soc i som vells, d’acord. Però sobretot, antics o –com se’n diu ara– vintage.
El meu futbol i el meu Espanyol és el de Sarrià. El dels jugadors amb panxeta o massa prims. Els de les numeracions variables (els titulars de l’1 a l’11 i mostrant des d’abans de l’inici la seva posició al camp). Números que no eren fixos però que en la meva memòria ho són: el 8 de Solsona, l'11 de Marañón. Jugadors sense tatuatges que celebraven els gols sense petons, sense coreografies i sense dedicatòries paternes. Amb àrbitres de negre (suposo que per allò que el negre aprima: sense èxit) i marcador simultani.
No miraré estadístiques perquè no vull espatllar el record, però en aquell futbol dels positius i dels negatius, els equips com l’Espanyol guanyaven la majoria de partits com a locals i perdien quan eren els visitants. De fet, els positius i els negatius ja anaven per aquí: perdre a fora no et posava cap negatiu, empatar a casa era un negatiu. Sempre em va semblar que aquesta diferència de resultats segons el camp era una mica absurda. Conec les explicacions habituals: el coneixement del terreny de joc, el paper de l’afició (en un triple sentit: animar l’equip, fer sentir petit el contrari, intimidar l’àrbitre). Però penso que n’hi ha una de molt important: quan jugaven fora, a menys que fos el partit de diumenge a les 8 del vespre, no els vèiem, i això disminuïa el seu compromís i la nostra tristesa.
Aquesta temporada, amb la puntuació d’aleshores, l’Espanyol tindria un punt negatiu, resultat de només tres positius (tres empats fora) i quatre negatius (una derrota i dos empats a casa). Cal trencar aquesta ratxa tan d’abans i fer-ho pel costat bo. Per tant, que no sigui dissabte (la malastrugança de l’aspirina es presenta perillosa contra el Llevant), però que arribi aviat: perquè els partits de fora també els veiem i els patim, perquè sempre ens quedem amb la sensació que es podia haver fet més i perquè arribarà el dia que ja no ho guanyarem tot a casa i aleshores tot seran presses. Absoluta confiança en Vicente Moreno, però toca canviar els plantejaments com a visitant: no podem esperar als 25 finals per arreglar el que no hem fet durant els 70 inicials.
