Entrevista a la nedadora del CN Sabadell
Esports 08/04/2021

Catalina Corró: “Anava a entrenar-me i m’odiava a mi mateixa perquè odiava nedar”

4 min
Catalina Corró a la piscina de Can Llong

BarcelonaLa piscina és l’hàbitat natural de Catalina Corró (Inca, Mallorca, 1995). Entre la carrera de medicina i els entrenaments al CN Sabadell no para mai quieta, i s’implica al màxim en tot el que fa. Això no ha canviat malgrat que el 2017 li van detectar un tumor benigne al cervell. La seva vida va fer un gir i ja ha passat tres cops pel quiròfan. Ara, ja recuperada de la tercera intervenció, té en el punt de mira els Europeus que poden donar-li la possibilitat d’anar, per fi, a uns Jocs Olímpics.

Quan vas notar que alguna cosa no anava bé?

— Sempre he sigut una nedadora que no ha sigut gaire constant, és a dir, dins l’aigua potser tenia un dia bo i tres de dolents. Però, com que era una cosa que em passava des que vaig començar, ho tenia normalitzat. Va ser cap al 2017 que vaig començar a tenir uns episodis dins l’aigua que van fer-me pensar que em passava alguna cosa. Em desmaiava dins l’aigua, perdia la perspectiva, no sabia si estava anat a la piscina o tornant-ne...

Com vas rebre la notícia?

— Feia dies que sabia que alguna cosa passaria. Que repetissin les proves, que el meu entrenador estigués una mica estrany i la meva doctora també... Quan em dir que tenia el tumor vaig preguntar directament per les solucions. Era conscient que era un problema greu i necessitava una solució per poder tornar a entrenar-me, a estudiar i a fer la meva vida. No m’ho vaig prendre com que m’havien d’obrir el cap, no hi vaig pensar.

L’operació deuria ser duríssima.

— Completament. Vaig estar una setmana a l’UCI i, esclar, quan estàs allà no et pots moure perquè estàs plena de cables. Les hores no passaven i vaig haver d’aprendre a tenir paciència. Van ser dos o tres mesos sense poder fer absolutament res, però intentant estudiar la carrera per treure’m una assignatura que tenia pendent. Vaig tenir la sort que era a casa i que els meus pares estaven amb mi. Podia sortir i anar a passejar, llavors no hi havia covid! [riu]

Com va ser el primer dia que vas tornar a entrar-te a la piscina?

— Va ser un dia molt emocionant, tot i que només vaig poder fer cinc metres [riu]. Vaig pensar que seria com amb les lesions anteriors, que em costaria una mica agafar el ritme, però va ser molt pitjor. Quan em vaig tirar a la piscina i vaig veure que el cos no funcionava... Vaig haver de tenir més paciència i vaig demanar ajuda psicològica.

La recompensa a tot el que et va tocar patir va arribar als Jocs del Mediterrani del 2018: primera i batent la teva millor marca.

— Absolutament. Va ser un any tan complicat... Crec que a nivell de la Federació no vaig rebre el suport que jo en aquell moment necessitava i que creia que em mereixia. Amb la meva psicòloga vam plantejar la base del meu treball en gaudir de la competició. Era la meva única competició internacional de l’any. Realment no pensava en guanyar, ni m’ho plantejava. No m’havia entrenat per això. Vaig anar a passar-m’ho bé nedant.

Després dels Jocs vas tornar a notar que hi havia alguna cosa que tornava a no funcionar. Què era exactament?

— Tornava a tenir la sensació que estava molt cansada quan en realitat m’estaven agafant atacs epilèptics. És una línia molt fina i jo per dins pensava: “No, no m’està tornant a passar”. La gent que em veia des de fora segur que ho pensava i veia que hi havia coses que no anaven bé. Va ser al campionat d’estiu del 2019 que vaig patir un atac epilèptic molt gran competint i ja vaig saber que alguna cosa estava tornant a passar. Podia ser que la medicació no estes funcionant bé, però no em plantejava que m’haguessin de tornar a operar.

Després de l’atac et van tornar a trobar el tumor i et van tornar a operar. Com va ser de diferent de la primera intervenció?

— Des que em van dir que m’havia d’operar fins que ho vam fer va passar un mes. Aquest mes el vaig passar a Sabadell i va ser horrible. Tancava els ulls a la nit i ja no sabia què pensar. Vaig tenir el convenciment que em moriria. No li vaig dir a ningú, però esclar, quan tancava els ulls i me n’anava a dormir comptava els dies que quedaven per l’operació perquè pensava que aquell dia em moriria.

Poc després de la segona operació, va passar molt poc temps fins que van veure que el tumor havia tornat a créixer.

— Sí. Després de l’operació van veure un sector del meu cervell on era probable que fos a partir d’on creixia el tumor. Només van passar tres mesos i mig entre la segona i la tercera intervenció, i ja m’havia crescut el que hauria d’haver crescut en un parell d’anys. Els metges em van dir que era el moment exacte per treure aquesta part del cervell i així treure l’arrel.

Vas caure en el “per què a mi”? Com vas gestionar la frustració i l’angoixa?

— Ho he pensat molt cops i gràcies a la meva psicòloga no he caigut en el victimisme. Un cop hi caus ja no en surts. Per sort, gràcies al meu caràcter i a l’ajuda que m’han donat, no m’he deixat caure. He aprofitat la situació per fer-me més forta.

stats